Déjà vu

Pujà al cotxe amb la cara humida, allò que mesos enrere foren llàgrimes, eren ara rius de suor. La samarreta del Nàstic, humida, s’enganxava a la pell com si d’ella en formés part. Cinturó cordat i aire condicionat al màxim. De fons el Por ti d’aquell CD. Li costava respirar, la calor i els bons records li oprimien el pit. Primera, segona, tercera…fins i tot la seqüència del canvi de marxes era dolorosa. Esbufegava. Desitjava que tot tornés a la normalitat, volia acceptar el nou destí del Nàstic com una etapa més, però no podia, li feia mal, patia, sofria, volia que tot fos un malson. Avui seria un camí llarg, 300 quilòmetres de records, des de Tarragona fins al nou destí.

Dues hores de camí. Alcañiz. La ment semblava estar en calma fins que aquell cartell la trasbalsà de nou. N-211 direcció Lleida, N-232 direcció Zaragoza. Recordà el viscut a ambdós indrets. El Camp d’Esports lluïa llavors radiant, semblava una final de Copa, 6000 nastiquers omplien les seves graderies en una victòria que deixà el Nàstic a les portes de Primera, portes que obriria poc temps després. Reina i Lanzarote, a Zaragoza, imatge gravada a foc. El penal fallat de la il·lusió d’un nou retorn a Primera. No va poder ser. Avui  però no tocava, no era encara hora de tornar a cap dels dos indrets. El camí al nou destí prosseguia. Trista i nostàlgicament.

La ciutat dels amants que moriren per amor, del torico, sí, Teruel existeix ja pel Nàstic, malauradament. S’arribà finalment a destí. 25 d’agost de 2019, 18 hores, primera jornada de lliga del grup 3 de Segona B, Teruel-Nàstic. Sortí del cotxe amb les cames adolorides, la samarreta grana posada i també una bufanda del Nàstic a la mà. Un cop de calor més seca el sacsejà, alhora que ho feu també el nom de l’estadi que tenia al davant, Pinilla. Nostàlgia de temps millors. Entrà amb el cap cot al camp. No volia aixecar-lo. Intentava evitar la nova realitat que li tocaria viure qui sap quant de temps. No volia plorar. Feu un esforç i alcà finalment el rostre. Quan les llàgrimes intentaven brollar, va tenir un déjà vu. Les grades blau-grana i la capacitat de l’estadi li recordaren l’Alcoraz. Va ser contra el Huesca l’últim ascens a Segona A. Un gran record. Li aparegué llavors una rialla. Es posà la bufanda al coll i cridà més fort que mai: Fins al final, força Gimnàstic!

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Més notícies

Així han titulat els mitjans l’empat davant l’Sporting

Descobreix com han titulat els mitjans de comunicació locals i nacionals l’empat davant l’Sporting. Ràdio Ciutat de Tarragona: La processó continua Diari Més: Al Nou Estadi tampoc Tarragona...

Empat que val molt poc (0-0)

La pel·lícula es repeteix: una bona defensa, de les millors en els partits d’aquesta temporada, no s’ajusta amb un bon atac. La imatge torna...

Sense pressió

El Gimnàstic de Tarragona, ja pràcticament descendit rep a un Sporting de Gijón que buscarà els tres punts a Tarragona per agafar l’impuls necessari...

Hi ha ‘cas Barrada’: el club expedienta al jugador i l’aparta dels entrenaments

Les relacions entre el Nàstic i Abdelaziz Barrada no es troben en el seu millor moment. El davanter marroquí, a qui el club li...

L’Extremadura visitarà el Nou Estadi el dissabte 4 de maig

La Lliga de Futbol Professional va fer públics aquest passat dissabte els horaris de disputa de la 37ª jornada de lliga. En aquesta nova data...