El miracle

No ens enganyem ni ens fem trampes al solitari; la salvació es troba a 8 punts, no a 6, i la marca l’Elche. Ells, com nosaltres, tenen ja els tres punts del partit davant el Reus, mentre que la resta d’equips de sota encara els han de sumar. El partit davant el Reus no és com un partit ajornat on els equips poden o no sumar els tres punts, aquí els sumaran sí o sí, per tant hem de tenir-ho present al observar la classificació, fer altra cosa és no voler veure la realitat. Tot i això hem millorat en un punt la distància a la salvació de la jornada anterior i contra l’Elche encara hem de jugar el partit de tornada, cosa que no passava amb els nou punts en què ens avantatjava el Rayo Majadahonda. Tenint en compte que no vam saltar al camp, això és positiu. Si aconseguim sumar algun punt més que l’Elche aquesta jornada la distància amb la salvació es veurà reduïda.

Dissabte tornem a tenir una altra final, com cada partit d’aquestes tres últimes temporades. Diria que els partits del Nàstic en la història més recent no es gaudeixen, es sofreixen. Sempre tenim l’obligació de guanyar, però el partit de dissabte és el partit de l’esperança, de la fe amb la salvació i el miracle. Hem de guanyar a terres gallegues si volem continuar creient. No vull veure el Nàstic de Majadahonda, no vull un Nàstic acovardit i atemorit. Hem de saber nedar i guardar la roba si el resultat és positiu, però hem de ser valents, agressius i persistir si les coses es compliquen durant el matx. El conformisme ja no ens val, el poc alè que ens queda l’hem de gastar matant, no malgastar-lo morint.

Li diria a Martín que fos més valent, que es deixés anar, que ja estem morts, que només ens queda ressuscitar. Li diria que s’oblidés de Barrada per un temps i tingués en compte Palanca i Cotán. Li diria que Sadik d’inici a la banqueta i que ho intentés amb Suárez, Uche o Kanté. Li diria també que quan llencem una falta allunyada ho fem amb un centre xut tancat buscant porteria, hem de generar perill en qualsevol ocasió que tinguem: Luis César en això n’era un mestre. Li diria, en la mateixa línia de generar ocasions, que els córners s’han de centrar i no tirar ‘gilicórners’. Li diria que deixés algun davanter en la línia d’atac en els córners en contra. Li diria que canviés la verborrea de les rodes de premsa per accions ofensives al terreny de joc. Li diria moltes coses.

Però no només Martín ha de ser més valent i ofensiu. Els encarregats de plasmar-ho al terreny de joc han de ser els jugadors. Ells, els que s’han quedat, han de demostrar que no corre orxata per les seves venes, que volen guanyar i que lluitaran per fer-ho, que estan compromesos amb aquest projecte de la salvació. Han de deixar la tonteria a casa i saltar al camp disposats a trepitjar o, fins i tot, a menjar fang, ja no val intentar-ho, s’ha de fer, no ens torneu a decebre.

Només un miracle ens salvarà, i els miracles en el futbol s’alimenten de compromís total del cos tècnic, jugadors i afició, però també necessiten que algú cregui amb ells. Estarem pendents del partit de dissabte i buscarem aquella senyal que ens ajudi a tenir fe. No és necessari que aparegui una verge plorant sang com a la sèrie “El Milagro” (la sang ja la ploren els aficionats grana cada setmana), amb una victòria a Riazor n’hi hauria prou. Us ho diu un boig pel Nàstic.

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here