Omar Perdomo, el “león” que només mossega fora del camp

Començo col·laboració a Nastic.cat on periòdicament aniré publicant articles d’opinió.
Malauradament el primer no és tot l’agradable que voldria, però l’actualitat mana i hi ha coses que s’han d’explicar de primera mà i saber com les gasten alguns jugadors.

Fa uns dies per xarxes socials es comentava que Javi Jiménez en un acte comercial no s’havia volgut fer una fotografia amb un aficionat que li havia qüestionat la mala marxa de l’equip. Després del partit davant del Granada algú deia que a Mejías i Abeledo se’ls enfotia el Nàstic quan se’ls parlava també de la mala temporada, i personalment també he tingut una experiència similar, que a continuació relato, amb Omar Perdomo.

És normal i lògic que la gent qüestioni als jugadors la marxa de l’equip, com també hauria de ser normal i lògic saber acceptar les crítiques, abaixar el cap i no reaccionar amb prepotència, sorna i agressivitat, ja que de l’únic que poden presumir és d’anar últims i d’haver fet el ridícul en molts partits.

Com molts sabeu Omar Perdomo en xarxes socials es fa dir “león” i acaba generalment els seus tuits amb una icona d’aquest animal. Doncs bé, ja feia un temps que volia parlar cara a cara amb ell del seu rendiment però no havia tingut l’oportunitat fins acabar el Nàstic-Granada, on vam coincidir quan ell abandonava el Nou Estadi.

Al passar pel meu costat li preguntà on era el “león” del que presumia, que al camp feia molt temps que no el veia i que el seu rendiment deixava molt que desitjar. Em contestà, primer correctament, que amb deu minuts jugats al partit poca cosa podia fer. Li respongué que la meva apreciació no venia per aquest partit, que venia motivada per tota la seva temporada i li vaig posar com a exemple flagrant el partit a Vilafranca.

Lluny d’acceptar-ho va començar a mostrar-se esquerp, prepotent i a pujar el to de veu posant l’excusa que sempre ho donava tot. Li respongué que no n’hi havia prou amb el que feien ell i els seus companys, que amb 200.000 o 300.000€ que cobrava el rendiment havia de ser molt més gran. Ell rigué llavors irònicament, i contestà que ni de broma cobrava això, mostrant-se ja molt xulesc i amb aires de superioritat.

Jo m’enfadà una mica veient que les crítiques no solament no eren acceptades, sinó que les menystenia. Li digué llavors que la seva bona actitud i gran activitat per Twitter i Instagram l’havia de mostrar també al terreny de joc. Aquesta apreciació li feu més mal que res, deu ser que les veritats de vegades ofenen; em respongué enfadat, amb un to grotesc i alçant molt la veu que ell a les xarxes socials feia el que li sortia dels ous. Jo li digué que em semblava correcte i molt bé, però que la intensitat també l’havia de traslladar al terreny de joc que per això cobrava, que els socis no mereixíem això.

Llavors la discussió agafà un caire perillós, sense saber ben bé perquè m’agafà de l’espatlla i em començà a empènyer cap endarrere. En aquell moment jo sí que em vaig alterar i li digué, si fa no fa, amb un to fort, que no em toqués, que si ho tornava a fer prendria mal i, llavors sí, per primera vegada el vaig increpar. Immediatament s’apropà gent (crec que entre ells Dumitru, però no ho puc assegurar) i el van separar. Aquest és a grans trets l’episodi que vaig viure amb el “león”.

Tenint en compte el viscut personalment i el comentat per altres nastiquers en referència a les actituds prepotents d’alguns jugadors, m’agradaria fer una reflexió.

Quan en un equip tens un gruix elevat de personatges d’aquest tipus, que tenen més respecte i empatia pels pots de gomina que per l’afició, més devoció per Salou que pel club que els paga, més cura dels seus cotxes que del seu treball, qualitat al nivell dels productes d’oferta d’un basar i vergonya inversament proporcional al seu ego, no anar últim és utòpic.

Sincerament crec que no ens salvarem, l’experiència ens diu que és pràcticament impossible. Em sap greu dir-ho però és així, no sé fins a quin punt hem de tirar la casa per la finestra fent fitxatges. El que sí que tinc claríssim és que hem de fer fora la brossa del terreny de joc immediatament, ara fa massa pudor. L’hem de posar dintre una bossa i llençar-la a fracció resta, res es podrà tornar a aprofitar, i que ningú tingui temptació d’obrir-la, podria ser mossegat per un “león”. Us ho diu un Boig pel Nàstic.

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here