Parlem en plata

No hi creia. Ho veia impossible. A principis de març, els resultats, la forma física de l’equip i el passotisme que percebia em van fer ‘escriure’ aquest article d’opinió. Dos mesos després, després d’una ratxa de tres partits seguits guanyant (quelcom inusual en aquest Nàstic), ens hem salvat. La dinàmica que portàvem al final del partit davant el Sevilla Atlético ens condemnava a Segona B.

De fet, m’agradaria explicar una anècdota. Després d’aquell partit, un seguit d’aficionats del Nàstic, en la seva majoria joves del sector d’animació, van esperar l’autobús de l’equip per increpar-los per la imatge donada a Sevilla. Confesso que hi vaig anar més pel morbo de la situació que per criticar uns jugadors amb els quals ho havia donat tot per perdut. Molts d’ells, en una actitud que en aquell moment vaig titllar l’impresentable, van ignorar els crits i es van dirigir als seus cotxes per marxar cap a casa. Només es van quedar tres: Xavi Molina, Manu Barreiro i Sergio Tejera. Mai oblidaré les paraules que va dir elXatu.

“Som conscients que estem en un merder, i ens hi hem fotut nosaltres sols”

En aquell moment vaig interpretar que eren paraules pròpies d’algú abatut. D’aquell futbolista que defensa l’escut de la seva vida i que no sap com capgirar la situació. A tres jornades del final es va canviar aquell entrenador que, la temporada passada, ens va salvar a tres jornades del final, i calia guanyar aquells tres partits contra un rival directe i dos equips de Primera. Pintaven bastos.

Des d’aquell dia i fins a veure com Xavi Molina sortia amb un somriure de boca a orella pel bar del Nou Estadi celebrant la salvació, han passat quatre setmanes. S’han guanyat els tres enfrontaments de forma consecutiva, i s’han marcat 8 gols, encaixant-ne dos. Els números són un escàndol, i crec que només cal agrair l’esforç dels jugadors i del cos tècnic, que han aconseguit salvar-nos de l’infern.

A partir d’aquí és hora de parlar en plata i mirar cap a la llotja. I sobretot, és el moment de ser exigents amb la directiva. Fa dos anys que els cardiòlegs de la ciutat han treballat a un ritme frenètic en les últimes jornades de lliga. Això ja va passar la temporada passada. Estem jugant amb foc, i tothom sap què passa quan t’apropes massa al precipici. Que li ho expliquin al Nàstic de la temporada 2011/2012.

Si realment el club està sanejat (que personalment ho dubto, més que res per l’esforç econòmic que s’ha hagut de fer en aquesta segona volta), és el moment d’apostar fort. I això, al meu humil parer, implica donar les regnes del projecte a un entrenador amb experiència contrastada en la categoria, que confeccioni l’equip des de zero amb total llibertat i cap obstacle per part de Promoesport.

Per sobre de tot, si es fa això, que es doni continuïtat a l’entrenador que vingui. Un 50% del que hem viscut aquesta temporada és per culpa d’haver llençat a la brossa l’entrenador que havia confeccionat l’equip durant l’estiu. En només quatre jornades Lluís Carreras va demostrar ser un dirigent nefast, i els noms d’Eddy Silvestre i Dongou han defensat la samarreta del Nàstic per petició seva. Però això tampoc excusa el fet que quatre entrenadors hagin estat a la banqueta grana aquesta temporada.

I per cert, de Promoesport no cal que en digui res, perquè si no deixa la parcel·la esportiva del club aquest estiu, el camí que pot prendre aquesta institució és el retorn a la Segona Divisió B. Tant de bo m’equivoqui, però hi ha precedents que em fan pensar així. La cantarella de ‘sí, però ens van tornar a Segona Divisió’ és un iogurt que fa dos anys que ha caducat.

Des d’avui mateix i fins al 31 d’agost, seran molts els moviments a can Nàstic. De ben segur que DimitrievskiMaikel Mesa i potser Kakabadze, entre d’altres, marxaran del club. A aquests hi hem d’afegir a Pleguezuelo* i Álvaro Vázquez, que marxen per final de cessió i de Juan Muñiz, que després d’haver rebut crítiques per no córrer, ha anat de pressa acomiadant-se de l’afició via instagram.

A la directiva, i a qui sigui que porti enguany la direcció esportiva del Nàstic, li demano seny i li desitjo molts encerts. Que no faci experiments, sinó que busqui futbolistes compromesos. Si cal, amb clàusules per rendiment i sancions per no fotre brot. Ens cal un equip de ‘pencaires’. Una errada més en la planificació esportiva, i tornarà a passar com enguany: tindrem un equip amb la qualitat suficient per pujar a Primera o fer playoff d’ascens, i acabarem salvant-nos en l’última jornada. No ens mereixem això.

*Si em permeteu, un últim apunt. Julio Pleguezuelo és el millor defensa jove de la categoria, i té una projecció que recorda als grans centrals que ha donat aquesta lliga. La forma de ser expeditiu quan toca, la qualitat en la sortida de la pilota i la seguretat que dóna al darrere no es paga amb diners. Arribarà lluny, però si ho pot començar a fer l’any que ve amb el Nàstic, millor. El vaig intentar subornar amb dues o tres croquetes de la meva àvia i no va funcionar. Li passo el testimoni a la direcció esportiva.

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here