Danae Boronat: “El Nàstic s’ha de convertir en un referent a Segona”

Danae Boronat (1986, Tarragona) és un dels referents periodístics més importants de Tarragona. Amb 18 anys va començar la seva aventura a Ràdio Nacional de España i a Onda Cero. Després va cobrir l’actualitat del FC Barcelona a Deportes Cuatro durant cinc temporades. Posteriorment va presentar “La Goleada” a 13tv. Actualment treballa com a presentadora a Bein Sports.

Amb tot, mai ha deixat d’estimar Tarragona i el Nàstic. Sempre que la feina li permet torna a casa per gaudir de la ciutat i el Nou Estadi, on pateix com tots els nastiquers i nastiqueres. Creu en l’autocrítica, però prioritza donar suport a l’equip en els mals moments. És prudent davant les intencions del club de tornar a Primera Divisió perquè per aconseguir-ho, primer s’ha de fer un projecte sòlid i estable a Segona. Com tots, es mostra sorpresa del rendiment de l’equip quan juga a casa en comparació a quan ho fa de visita.

No guanya a casa des del passat 16 de desembre. Encadena tres partits sense guanyar, visita a un dels millors equips de la categoria, que a més és un dels més forts quan juga com a local, guanya 0 a 1 i cap a casa. Això és el Nàstic.

Efectivament. Aquesta temporada això és el Nàstic. És increïble però és cert i no és l’únic cas d’un equip que es troba més còmode, més tranquil i més segur amb el seu tipus de joc i la seva idea jugant com a visitant.

Fins ara, això ens està permeten no estar a la zona de descens. El rendiment de l’equip fora de casa, segons els números, ens està salvant, però crec que se li ha de demanar una mica més a l’equip. Se li ha de demanar fer un pas endavant al Nou Estadi. En les últimes setmanes és quan els equips s’ho juguen tot i quan jugues a casa es nota més.

Normalment és quan les aficions ajuden més a l’equip si està en situació compromesa o si lluita per l’ascens. Es nota quan a casa teva tens un públic a favor, ets fort i et sents segur. El Nàstic necessita treure un bon resultat ja, i si és contra el Córdoba millor perquè sent un rival directe en la lluita per la permanència, com a mínim, has de buscar sumar.

La gran pregunta. Què li passa a l’equip, que a casa no és capaç de guanyar cap partit i a fora capaç de vèncer en els escenaris més imponents de la categoria? Molts ho hem relacionat amb un aspecte psicològic. Tu també ho veus així?

Sí, per una part sí. Al final, el futbol és una barreja de coses. No podem simplificar dient “no, és que aquí es posen nerviosos”. No crec que sigui només això. L’estil de l’equip l’afavoreix més jugant fora de casa. Es troba més a gust amb equips que volen la iniciativa. Quan el rival vol la pilota i domina, el Nàstic se sent més còmode pel fet de poder replegar-se i sortir aprofitant la seva errada.

Si mirem els resultats, és contra els millors equips on aconsegueix guanyar fora de casa. Camps com els del Granada, l’Osasuna, el Valladolid… Això  respon al tipus de futbol amb el qual es troba més agust aquest equip. A casa pots optar per la mateixa idea. Pots cedir la iniciativa, però crec que estàs més obligat a oferir coses per demostrar al públic que també vols guanyar, i això al Nàstic li costa.

També hi ha un cert defecte. Si el públic es posa nerviós, a l’equip l’afecta. Sincerament, però, el Nou Estadi no és un camp que pressioni. A la mínima que li dónes ja es conforma. Crec que és poc exigent en aquest sentit. Em costa d’entendre que futbolistes veterans com els que tenim a l’equip encara els hi tremolin les cames quan escolten algun xiulet.

De totes maneres, el Nàstic ens té acostumats a patir. També ho hem de dir.

Clar! (riu) Després del que vam viure l’any passat i altres temporades, estem acostumats a conviure amb això, a estar sempre a prop de la zona de risc. Quan sembla que treus el cap i que enguany no patirem, sempre tornes a tenir una ensopegada i dius “sí que patirem”, tot i que jo crec que, sobretot per com estan les coses a la taula i com de malament estan els tres de sota, enguany es patirà menys que la temporada passada. Amb la igualtat que hi ha, però, crec que es podrà dir que no ho tens al sac i ben lligat fins a les últimes jornades.

És una llàstima, però sabem de la igualtat que hi ha a aquesta categoria. El que sí crec és que els fixatges que han arribat en aquest mercat d’hivern aporten un salt de qualitat i crec que s’ha notat. S’hauria de notar una mica més. Casos com Fali, César Arzo, Álvaro Vázquez… són jugadors amb un cert pes que han d’ajudar a treure endavant els partits incòmodes que pots tenir a casa.

Per mitjà de les xarxes socials veiem que segueixes l’actualitat de l’equip, però com ho vius des de la distància? Perquè la feina no et permet assistir tant com desitjaries al Nou Estadi. Quan ho fas, ho valores i ho gaudeixes més?

Sí, totalment. Sempre que sóc a Tarragona intento anar al camp. Passa que hi sóc poc perquè molts caps de setmana no puc baixar i sempre que puc el segueixo per la televisió o per la ràdio.

He de dir que a les xarxes socials m’he de contenir molt, perquè a vegades en calent faria crítiques a l’equip i al final crec que s’ha de recolzar i intentar sumar.

Sabem que s’han fet coses malament. Jo sóc molt crítica amb algunes decisions que s’han pres, però un cop veus que la temporada serà delicada crec que el que toca és reforçar, estar amb l’equip, donar reforços positius i al final de temporada passar comptes. Fer que el club faci autocrítica. S’ha de fer, crec que és necessari, és molt sa i potser en aquest club a vegades falta autocrítica.

Entenem que Promosport és una empresa i ha de buscar el benefici propi, però s’ha equivocat amb tants canvis de jugadors, entrenadors i preparadors quan en el seu dia tenia un projecte estable amb Vicente Moreno?

Sí, però el que ha triat el Nàstic és això. No hi havia un altra sortida i la realitat és que el club té deute zero. S’ha eixugat el deute, que era important. El futbol està muntat així. Quan decideixes entregar bona part de la responsabilitat del club a una empresa de representació de jugadors, saps que serà així. Llavors, quan ets conscient, tot es veu d’un altra manera.

S’ha de continuar sent crític i estar pendent de cada moviment que es fa. L’objectiu sempre és beneficiar el club, sí, però que això és difícil d’aconseguir? Doncs sí, molt difícil. Crec que s’han pres decisions equivocades i altres encertades. No encerten mai en tot, és impossible, però crec que s’han precipitat.

En el cas de Lluis Carreras ho vaig dir públicament. El problema que hi ha en aquest club és que hi ha una dualitat que a vegades entra en conflicte. La bona entesa entre Promosport i el club és importantíssim, i en el futur ja ho veurem. És el club que tots voldríem? Doncs no ho és. Si hi ha alternatives i solucions? Ja ens ho diran.

És el moment de començar un projecte sòlid i estable amb Nano Rivas a partir de la pròxima temporada?

Sí, sens dubte. Sobretot perquè pel que sé de la gent molt propera a ell i dels jugadors, és un molt bon entrenador. Amb poca experiència però pràcticament té la mentalitat d’un jugador i això ajuda molt a l’equip. Al futbolista li agrada tenir una persona molt propera. A més, és una persona molt preparada, molt intel·ligent, que sap el que vol i com retransmetre-ho. Parlen molt bé dels seus mètodes, de la seva figura com a persona i com a entrenador.

És una persona implicada en el projecte. Ha tornat al club per ajudar-lo en una situació delicada i crec que s’ho mereix passi el que passi perquè crec que el que passarà és que el Nàstic se salvarà i que a partir de Nano Rivas es pot¡drà engegar un projecte interessant.

Per contra, el club haurà eixugat el deute a final de temporada. Recentment, Josep Maria Andreu ha dit que “a partir d’aquí comença el camí cap a Primera”. Creus que és un factor que ens permetrà fer un pas tan important com aquest o primer han de canviar altres aspectes?

Sempre parteixo de mantenir els peus a terra, perquè crec que Tarragona és una ciutat que pot tenir un gran club a Segona Divisió. El Nàstic primer s’hauria de convertir en un referent en aquesta categoria i encara no ho és, per molt que estigués una temporada a Primera. Després, si vols intentar ser un equip amb presència a Primera, intentar-ho. Però s’ha de fer a poc a poc. Ara mateix no hi ha aquesta estabilitat a Segona, on no hem aconseguit estar deu anys consecutius.

Com que el perill de la Segona B l’hem vist tan a prop i el tenim tan a prop, amb la possibilitat de desaparèixer que comporta, s’ha de tocar de peus a terra.

Ara bé, sé que la intenció de Josep Maria Andreu per portar l’equip a Primera en dos o tres anys és ferma i clara. Sé que és així i que si s’ho proposa, l’equip estarà en disposició de fer-ho. Sempre he pensat que per estar un any a Primera Divisió, necessitem un suport important que el Nàstic no té –i posa com a exemple al Girona-.

Com a tarragonina. Per què costa tant veure els jugadors del planter al primer equip? Tenim molts casos de jugadors que es formen a la nostra pedrera i acaben triomfant lluny de Tarragona.

Perquè els futbolistes joves triomfin en el primer equip s’ha de ser un club valent i tenir tècnics valents, que creguin i s’atreveixin a posar-los. Crec que amb Lluís Carreras hagués pogut passar, perquè és una persona que confia en el futbol base, però no se li va donar l’oportunitat pràcticament. En Pol Valentín confiava molt, per exemple.

Ara mateix és molt difícil, per com està muntat el Nàstic amb la presència de Promosport, que els futbolistes de casa acabin funcionant perquè el que interessa és el canvi de cromos. No interessa promocionar als de casa perquè costa molt, s’ha de tenir paciència i no saps quin rendiment et donaran.

Com que aquí no hi ha temps per assumir riscos és més fàcil fer-los fora. Ens els traiem de sobra i si funcionen, molt bé, però que siguin els altres els que els provin. Aquí no es foguejaran. Aquí necessitem gent de “rendiment immediat” i sinó, ens els treure’m de sobre en quatre mesos.

És una llàstima. Tots voldríem tenir un primer equip amb futbolistes de la casa i amb el qual ens sentíssim identificats, però ara mateix és una utopia.

Per què el Nàstic i no un altre equip?

Principalment perquè sóc de Tarragona i perquè quan tu estimes el futbol i estimes la teva ciutat, el que vols és que vagin units, que és el màxim que pots assolir.

Quan ets petit el que mames és Barça, i a Catalunya és Barça. Al final, t’adones que la gràcia del futbol resideix en estimar allò que és més proper a tu i en valorar que no has de ser d’aquell equip gran del qual és tothom i que admiren des de la Xina fins a la Índia. Si tu no valores aquell esforç que estan posant a casa teva per intentar arribar a dalt, qui ho farà?

Sincerament, el Nàstic durant molt de temps no ha engrescat a la canalla de la ciutat. I és normal, perquè quan tot són fracassos i decepcions és difícil que la gent s’enganxi. A mi m’ho diuen. “És que el Nàstic és avorrit veure’l, sempre perden!”. Per això és important ser d’un equip que a casa faci bé les coses. Que els nens visquin el Nàstic, el reconeguin i que els agradi seguir el club. Això és una feina que també s’ha de fer des de casa, de la família. A tot arreu.

Si els aficionats del Recreativo de Huelva s’haguessin fet del Betis o el Sevilla, el Recre, que és el degà del futbol espanyol, hauria desaparegut. Doncs no, els aficionats del Recre segueixen sent del Recre. És allò de sempre, la ciutat petita que té al costat una gran ciutat i uns grans equips. I ja no diguem a Leganés i a Getafe, que estan al costat de Madrid, on tens al Madrid  l’Atlético. Doncs mira, resulta que el Leganés i el Getafe tenen afició i poden estar a Primera Divisió.

Intentem-ho aquí. Potenciem-ho aquí i intentem que el Nàstic sigui un equip important dins de Catalunya i l’Estat.

1 COMENTARI

  1. Quanta raó en tot el que diu, 100% d’acord. Esperem que a partir de l’any que ve amb el deute 0 es pugui començar a construir un projecte sòlid i estable que en uns anys ens faci mirar cap amunt. Com bé diu al final, el Nàstic actual no enganxa perquè cada temporada fem un equip nou i a sobre portem dos anys amb resultats esportius desastrosos. El Nàstic necessita una segona Nasticmania com la que vam viure fa casi 2 dècades, i per això cal un projecte esportiu engrescador amb futbolistes que resultin icònics i que connectin i s’identifiquin amb club i afició com en el seu dia van connectar Castillejo, Codina, Diego Torres… Confiem, com dic, que a partir de l’any vinent comencem a redreçar el rumb, perquè sinó, més que començar el camí cap a primera, estarem començant el camí cap a segona B.

ENVIAR UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here