La derrota contra el Reus en el derbi del Camp de Tarragona ens va tornar a la realitat, una realitat trista i inacceptable per a un equip professional i que va proclamant als quatre vents que el seu objectiu és molt més ambiciós que el de mantenir la categoria.

Els bons resultats aconseguits a domicili amb set punts de nou possibles ens van fer pensar que l’equip havia fet un pas endavant, i probablement és així. Rodri ha aconseguit consolidar el 4-4-2 que l’ha dotat de més equilibri i l’ha fet créixer mentalment. Els jugadors confien en les seves possibilitats, encara que hagin d’estar 45 minuts dins del seu propi camp refusant tots i cadascun dels intents del seu rival. El gran problema de tot això, però, és que aquest discurs no funciona al Nou Estadi, on el tècnic segueix apostant per cedir la pilota al rival i esperar que arribi l’oportunitat perfecta per fer mal al contraatac.

Si ja de per si resulta difícil d’entendre com el Nàstic renuncia a ser protagonista quan juga com a local, encara és més complicat entendre com renuncia a fer-ho contra el seu etern rival i en un estadi ple fins a la bandera que anhelava que el seu equip no li tornés a fallar per enèsima vegada, i menys en aquest partit.

L’onze inicial, físicament mort

Hi ha molts arguments per explicar la derrota contra el Reus. Un dels més evidents és la diferència de l’estat físic dels jugadors d’un i l’altre bàndol. En una setmana de tres partits, el més lògic és introduir rotacions per tal de formar un onze de plenes garanties que estigui en un estat òptim per competir. Doncs bé, la lògica no se li pot aplicar al Nàstic després que nou dels onze jugadors titulars que van sortir d’inici a Pamplona van ser de la partida davant el conjunt roig-i-negre.

Les úniques novetats que va incorporar Rodri van ser Javi Jiménez, en detriment d’Abraham Minero, i un Javier Matilla que va estrenar titularitat a causa de la lesió d’Eddy Silvestre. Per tant, els grana ja van començar el partit un punt per sota del seu rival. Per manca d’efectius no serà, però, perquè després dels reforços que han arribat en el mercat d’hivern el fons d’armari del planter té suficients recursos per no castigar l’equip d’aquesta manera.

Amb aquest panorama, el plantejament de Rodri és encara més inexplicable. Si un equip té la pilota, no haurà de córrer darrera d’aquesta, i en conseqüència, el seu desgast serà menor. Tenint en compte com va transcórrer el partit, i que els grana van endarrerir les línies ben a prop de l’àrea d’Stole Dimitrievski, ens podem fer una idea de l’esforç que van fer perseguint ombres mentre el Reus tocava, combinava, i s’agradava al camp de l’etern rival.

En aquest aspecte, cal destacar que Javier Matilla, que ve d’estar més d’un any sense jugar per culpa d’una greu lesió de lligaments, va jugar els 90 minuts del partit i va acabar totalment fos. Just abans de l’entrada d’Omar Perdomo, tercer i darrer canvi de Rodri, l’exjugador de l’Elche va mostrar signes de fatiga després d’intentar aturar a un jugador visitant quan posava rumb cap a la porteria grana. No és d’estranyar, doncs, que els migcampistes del Reus guanyessin la batalla en el centre del camp.

Falta d’ambició total

Els resultats de les últimes jornades, la necessitat de guanyar al Nou Estadi i l’entitat del rival feien presagiar que el Nàstic sortiria en tromba a pel Reus, pressionant en camp contrari, intentar obrir el joc per les bandes i aprofitar el bon estat de forma pel qual travessa Manu Barreiro. Doncs bé, el que va succeir va ser tot el contrari. El Reus va controlar la pilota des del primer minut davant un rival que va preferir tancar-se en camp propi i utilitzar el joc directe. Això va provocar que el mateix Barreiro i Maikel Mesa estiguessin intentant baixar pilotes en el centre del camp en comptes de fer-ho dins de l’àrea, on són pràcticament letals.

El canari, per cert, va mostrar-se perdut dins del camp quan la pilota passava pels seus companys. La posició de Juan Muñiz com fals extrem dret i la seva tendència a jugar per dins, van fer que Mesa no sabés quan havia de caure en banda o quan havia d’oferir-se pel mig. Si això li afegim els problemes de Jon Gaztañaga per fer avançar el joc i les poques ocasions en què la pilota li arribava a Matilla, és fàcil explicar la desfeta dels migcampistes, la qual cosa sorprèn tenint en compte el nivell de tots ells. Però clar, si les instruccions de l’equip són les de cedir la pilota en comptes de ser protagonista, aquests tipus de jugadors acaben patint una barbaritat. Per contra, el Nou Estadi semblava un parc d’atraccions per Álex Carbonell, Juan Domínguez, Fran Carbia, Karim Yoda i Vítor Silva, que va gaudir de tots aquells espais que mai se li han de concedir a un jugador del seu talent.

Els canvis milloren el discurs però no el fan efectiu

El gol de Juan Domínguez i el 0 a 1 amb el qual es va arribar al temps de descans van fer que Rodri reacciones en el segon acte amb l’entrada d’Álvaro Vázquez. El davanter cedit per l’Espanyol va tornar a demostrar que és un jugador TOP per a la categoria i que està destinat a ser un element diferencial en el seu nou equip. La primera ocasió que va tenir dins de l’àrea d’Edgar Badia, després d’un bon centre de Javi Jiménez, la va convertir en gol. Anteriorment, Manu Barreiro no va gaudir de cap oportunitat igual.

L’entrada d’Álvaro va començar a definir el tipus de 4-4-2 que exigeix veritablement el plantejament defensiu de Rodri. Això es va accentuar amb els següents dos canvis. La qüestió, però, és que va formar la davantera juntament amb Barreiro i els centrals del Reus van deixar de viure amb la mateixa comoditat que et proporciona un viatge amb AVE. A partir d’aquí, amb la referència de dos autèntics davanters, el joc directe semblava tenir més sentit.

Els altres dos canvis que van entrar des de la banqueta van ser Dumitru Cardoso i Omar Perdomo. L’exjugador de l’Alcorcón va entrar per jugar a la banda esquerra, on se’l va veure amb un excés de ganes per agradar al seu nou públic. Per la seva part, el canari tornava després de la lesió per situar-se a la banda dreta de l’atac. Ara sí, ara el Nàstic tenia dos jugadors ràpids per donar amplitud i profunditat i dos “caçagols” dins de l’àrea que poguessin convertir en or tot el que els hi arribés des dels extrems.

Malauradament, l’1 a 1 i l’ingrés dels recanvis no van poder evitar que el Reus assaltés el coliseu grana aprofitant el desgast físic dels dos únics migcampistes que quedaven sobre el verd (Jon Gaztañaga  i Javi Matilla) i la pèssima transició defensiva que van realitzar en l’acció del gol de Vítor. Rodri ho va tornar a fer tot al revés, i els tres punts van tornar a volar del Nou Estadi.

Comentaris

avatar