El Nàstic ens està transmetent les millors sensacions de la temporada en aquest inici del 2018. L’actuació contra el Huesca en l’últim partit de l’any anterior ja va posar de manifest que la mentalitat de l’equip havia canviat. Va competir durant els 90 minuts i va practicar bon futbol en diverses fases del duel, tot i que finalment, la derrota va enfosquir el bon paper contra el millor equip de la categoria.

El negativisme que s’havia instaurat una vegada més al Nou Estadi amb els mals resultats a León i contra el conjunt aragonès va començar a canviar a Vallecas. La voluntat de jugar la pilota, la titularitat de Tete Morente i Juan Muñiz i l’amplitud que van donar per les dues bandes van donar més arguments a l’equip per poder optar als punts. En la segona part i amb el vent a favor (1-2), però, va decidir regalar la pilota al rival per sentenciar al contraatac. Per fer-ho, es va basar en una fortalesa defensiva i mental que havia mancat en la primera volta i en tota la temporada anterior, excepte en la curta etapa de Nano Rivas.

Les mostres més evidents van ser que va aguantar les escomeses del Rayo Vallecano durant els segons 45 minuts, deixant de banda l’error d’Abraham Minero al cometre penal, un error del qual es va aixecar amb una enteresa admirable per anar a l’atac i emportar-se la victòria. Feia molt de temps que no veiem els jugadors tan forts en l’aspecte psicològic. El partit contra l’Almería va ratificar l’evolució en el joc, però el duel contra Osasuna va ratificar la seguretat defensiva que va estar a punt de portar-nos a Primera Divisió i que havíem perdut en l’estiu del 2016.

Pamplona confirma la recuperació

Els grana no tenien un partit gens senzill a l’Estadi del Sadar. Si ja de per si és un escenari que intimida per la seva història i el planter que disposa Diego Martínez, l’ambient també jugava en contra després de tot el que va passar posteriorment a la suspensió del partit. Per si fos poc, venien de dos partits consecutius fora de casa contra dos rivals de la talla del Rayo i l’Almería.

L’inici del partit per part d’Osasuna va ser el que s’esperava buscant la porteria contraria des del primer minut. La pilota al pal de David Rodríguez i el remat de cap d’Unai Garcia que Dimitrievski va enviar a córner amb una gran estirada, però, no van intimidar al Nàstic, que va ser fidel a la seva idea.

De fet el guió del partit va ser molt similar al dels dos anteriors. En el primer temps, els tarragonins van intentar jugar la pilota quan van poder. Principalment gràcies a un infranquejable Otar Kakabadze que a més de complir a la perfecció en tasques defensives, també va ser dels únics jugadors capaços de superar la primera línia de pressió del rival. El 0 a 1 de Manu Barreiro és l’exemple perfecte. El gallec, per cert, va tornar a demostrar que és un dels millors davanters de la categoria. No només és letal en el joc aeri, sinó també té la qualitat suficient per marcar la diferència amb els peus. Per si això no fos suficient, és generós en l’esforç complint en defensa tot i que el plantejament no s’adapta al seu estil de joc.

En la segona part i amb el marcador a favor, el Nàstic va tornar a cedir completament la pilota al rival i va quallar una actuació defensiva magistral. Mèrit total de Rodri i Eduardo Vilchez, que van estudiar molt bé el joc d’Osasuna i van fer que l’equip ajuntés les línies congestionant la zona central i obligant al conjunt navarrès a atacar per les bandes amb Carles Clerc i Lillo vivint més en camp contrari que en camp propi. Xavi Molina i Daisuke Suzuki van ser l’antídot perfecte per contrarestar tots els centres procedents de l’exterior, superant grans artillers com David Rodríguez, Xisco Jiménez i més tard, Quique González.

La confiança que tenien els dos centrals i la resta de jugadors era tal, que no els va importar el més mínim que els locals portessin el pes de partit en tota la segona part. I si eren capaços de superar-los, llavors apareixia Dimitrievski per negar el gol al mateix Xisco i a Borja Lasso, que debutava amb el seu nou equip.

Rodri va reforçar la idea de defensar com un autèntic bloc amb els seus canvis. Si Javier Matilla va entrar a causa de la lesió d’Eddy Silvestre, Jean-Luc i Álvaro Vázquez ho van fer per donar el relleu a Juan Muñiz i Maikel Mesa i seguir definint el 4-4-2. El resultat va ser excel·lent. El Nàstic va trobar en l’últim minut el contraatac que havia desitjat durant tot el segon temps i Álvaro Vázquez va marcar el seu primer gol com a futbolista grana deixant glaçat el Sadar.

Els primers objectius de Rodri

Resulta pràcticament impossible discutir-li alguna cosa a Rodri. És molt probable que els seus plantejaments, sobretot després que l’equip es posi per davant, posin nerviós a més d’un nastiquer. De fet, és comprensible i lícit que molts de nosaltres optessin per un altre estil de joc, un més autoritari, amb més pilota i protagonisme. Ara bé, els números que està aconseguint són escandalosos i pocs arguments en contra podem presentar.

Cal tenir en compte, però, d’on ve l’equip, d’una temporada duríssima salvada per Manolo Reina i un inici de temporada on el projecte de Lluís Carreras va durar quatre dies. L’equip era fràgil en defensa, nul en el centre del camp i no tenia gol perquè als davanters no els hi arribava cap pilota en condicions. Tot això fa pensar que l’objectiu més prioritari de Rodri ha estat recuperar l’equip mental i físicament, dos aspectes essencials per competir en el futbol professional.  En el procés ha fet ús d’un 4-4-2 que l’ha ajudat a implantar amb èxit les seves idees dins del vestidor. Senzill, sí, però efectiu.

Premi a la meritocràcia

Antonio Rodríguez Saravia va tornar a confiar en el mateix equip de les últimes jornades. L’única novetat respecte al duel contra l’Almería va ser el retorn d’Otar Kakabadze després de complir sanció. Per tant, Juan Muñiz i Tete Morente van mantenir el seu lloc en l’onze inicial. El seu rendiment està sent extraordinari i el tècnic ho recompensa amb minuts i confiança.

Els dos van tornar a respondre contra Osasuna i van ser els encarregats de dirigir els atacs de l’equip durant el primer acte. Morente, limitat per jugar a cama canviada i tenir davant un bon defensa com Lillo, no va poder córrer la banda esquerra com li hagués agradat però va donar sortida pel costat i continuïtat al joc. Per la seva part, l’asturià va tenir molta més presència pel centre del camp, on malauradament Maikel Mesa va passar pràcticament desapercebut, i va deixar una passada interior fantàstica que l’exjugador de l’Atlètic Balears va estar a punt d’aprofitar per fer gol.

avatar