COMPARTIR

L’inici de temporada del Reus Deportiu va ser francament bo, impropi d’un equip que debuta a una categoria tant exigent com la Segona Divisió espanyola, on l’experiència acaba sent un factor diferencial entre els 22 equips del campionat.

Encoratjats per la inèrcia positiva i triomfal que va suposar el campionat al grup 3 de la Segona B i el posterior ascens, els roig-i-negres van lliurar-se de qualsevol tipus d’inferioritat i van exhibir el futbol que els havia portat a la glòria per iniciar una fantàstica ratxa de resultats que va començar en la primera jornada al camp del Mallorca i que va finalitzar a l’Anxo Carro de Lugo, passant per algunes victòries de gran impacte com les que van protagonitzar contra el Cádiz i el Real Oviedo.

Amb aquesta dinàmica, els reusencs van ser equip de play-off en catorze de les primeres divuit jornades, la qual cosa els va valer per assumir el títol d’equip revelació. No obstant, al futbol les coses no són com comencen sinó com acaben, i des de la derrota en la següent data contra l’Elche van començar a patir una davallada que els ha fet caure de la zona noble de la classificació per anar apropant-se perillosament a les places de descens, fet que queda confirmat al llarg de la segona volta en la que han només aconseguit un triomf, el del camp del Tenerife, gràcies al solitari gol d’Alfredo Mayor.

Estem parlant, doncs, de que el quadre de Natxo González només ha sumat 12 dels últims 42 punts en joc, una estadística bastant decebedora però comprensible, ja que la manca d’experiència de la que parlàvem ha acabat fent acte de presència per posar intriga, emoció i tensió al seu final de campanya.

El pitjor atac i la millor defensa

La situació classificatòria del Reus s’explica pel pèssim bagatge de gols que ha anat aconseguint al llarg de la temporada. Malgrat que li agrada ser un equip sòlid, ordenat i rocós, sobretot quan juga a domicili, és un conjunt que gràcies a la velocitat dels seus homes d’atac i als centímetres d’Alfredo Mayor i Edgar Hernández genera un bon grapat d’ocasions com per no ser el pitjor atacant de la categoria (24 gols) i el segon equip que més partits ha empatat juntament amb el Mallorca (15).

La falta d’un golejador nat és un factor que està minvant les seves possibilitats de permanència i que l’està privant d’un major número de punts que molt probablement el mantindrien en una situació més còmode. Que només hi hagi dos jugadors que superen els cinc gols (Fran Carbià i Mayor, amb sis per cadascun) és tot un indicatiu del que costa marcar gols en aquest equip.

Mayor, un dels dos màxims golejados del Reus. | Foto: laliga.es

Pel contrari, en l’aspecte defensiu resulta ser el millor equip de la categoria amb els mateixos gols encaixats (25) que el totpoderós Levante de Juan Ramón López Muñiz.
La solidaritat defensiva de tot el planter és el pilar fonamental pel que es regeix el quadre roig-i-negre, que a falta de talent i experiència sap que el treball col·lectiu és imprescindible per poder mantenir-se en aquesta categoria.

Els migcampistes (doble pivot i tres mitges puntes) s’encarreguen de tapar els espais interiors, mentre que els defenses no cedeixen ni un mentre als davanters rivals perquè puguin rebre i girar amb comoditat.

Tots treballen per un objectiu comú, evitar que el rival pugui aproximar-se amb perill sobre la porteria defensada per un Edgar Badia que s’està erigint com un dels millors porters del curs. La seva tasca sota pals, el rendiment majúscul de Pichu Atienza i el cop de mà que dóna el ‘9’ de torn baixant més enllà del centre del camp per tapar alguna línia de passada que impedeixi al rival endarrerir la pilota, són alguns dels arguments amb més pes que expliquen perquè el Reus no ha encaixat més de dos gols en cap partit, sent aquesta una xifra que només han tingut quatre vegades en contra.

Equip ample i profund

El Reus de Natxo González té molt clar com ha de jugar, tant quan ho fa a casa com quan ho fa a fora, la qual cosa ha interioritzat gràcies a la seva experiència a la categoria de bronze.

A l’Estadi és un equip atrevit, valent i bastant més ofensiu del que és a domicili, on és més conservador i no tant protagonista, tot i que tenint a dos jugadors com López Garai i Ramon Folch també li agrada dur el timó del partit.

El primer és l’encarregat de distribuir i fer sortir la pilota des del darrere, tota vegada que tant Pichu Atienza com Jesús Olmo o Srdjan Babic no són futbolistes que destaquin per trencar la primera línia de pressió del rival.
El segon és l’alma mater, el cor del CF Reus Deportiu; sobre la gespa és el canalitzador de l’equip, el que dóna la pausa i el que calma els partits. És el nexe d’unió entre la defensa i l’atac, fent arribar la pilota per dins i fent-la sortint per fora perquè els carrilers puguin ser protagonistes, atorgant a l’equip l’amplitud i la profunditat necessària per abastar tot el terreny de joc.

Ramon Folch, el gran capità. | Foto: laliga.es

A l’entrenador vitorià li agrada que quan el seu equip té la pilota sigui llarg i s’obri el màxim possible fins a la línia de banda. Tant Ángel Martínez com Alberto Benito, com també Joan Campins, són tres jugadors amb molt recorregut que aprofiten les excursions cap a l’interior dels dos jugadors de banda David Haro/Jorge Díaz i Fran Carbià/David Querol per poder arribar a la línia de fons i ser un element desequilibrador, tant per efectuar els centres com els remats, doncs en moltes ocasions és el lateral el que acaba finalitzant la jugada que procedeix del carril contrari. Si en defensa han de treballar tots, en atac no són menys.

Onze tipus del Reus.

Comentaris

avatar
Ordenar:   + nous | + antics | + votats
NasticCAT
Member

Més ens val guanyar. Amb les victpories d’UCAM i Almenria estem provisionalment en descens.