COMPARTIR

La d’aquesta jornada ja sigut una derrota duríssima i inesperada que reafirma les males sensacions que ha deixat el Nàstic recentment al camp de l’Oviedo i del Reus i en general durant tot el que portem de temporada El lloc, el Nou Estadi, el minut, al 88’, i el rival, el Rayo Vallecano. Tot sembla orquestrat pel destí amb mala fe per situar aquest partit dins del decàleg d’actuacions que estan realitzant els grana des de que es va iniciar un curs que a priori era molt prometedor per tots els èxits que s’havien viscut a la ciutat de Tarragona en els darrers temps, però no, això va més enllà de la sort, del destí, de que l’àrbitre no xiuli unes mans dins de l’àrea. Això va d’un equip freturós d’ànima, unió, idees i joc. El gol de Javi Guerra ha servit per enterrar definitivament la petita reacció que havia mostrat l’equip de Vicente Moreno a Miranda d’Ebro i en els dos partits a casa contra el Getafe i el Cádiz.

Assegurant la defensa, potenciant l’atac

L’entrenador del Nàstic ha preparat una petita revolució tàctica que ha diferenciat clarament a l’equip que havíem vist en acció en les darreres jornades. La primera prova ha sigut el canvi de sistema, passant del 4-3-3 (o 4-2-3-1) al 4-4-2, i la segona ha sigut el canvi de noms que hi ha hagut en les diferents línies del camp. En atac era previsible veure junts a Ikechukwu UcheÁlex López, però en defensa ha sorprès la ubicació de Daisuke Suzuki com a lateral dret i la no inclusió d’un Gerard Valentín que ha començat el matx des de la banqueta. Vicente Moreno ha volgut apostar per tornar a ubicar a l’internacional japonès a la mateixa posició en la que va jugar en els seus inicis a Tarragona per mirar de recuperar la solidesa defensiva que va mostrar l’equip durant la recta final de temporada amb actuacions tant memorables com la de La Romareda. L’altre sorpresa de l’equip titular ha sigut la titularitat de Jean-Luc Assoubre, l’encarregat de cobrir les carències ofensives de Suzuki.

L’aposta del preparador de Massanassa ha tingut l’efecte esperat en defensa però no en atac, on el gol segueix brillant per la seva absència tot i el desgast d’Álex López i la qualitat d’Uche. El Nàstic ha sigut el dominador absolut de la primera part però ha sigut incapaç de crear cap ocasió davant la porteria de Gazzaniga, ha sigut incapaç perquè ja no és aquell equip elèctric i vertical que tant ens ha fet trempar en els darrers temps. Les sortides en tromba al Nou Estadi ja han passat a la història per donar pas a un col·lectiu que busca arribar a l’àrea contrària amb paciència, a través del tocar i tocar i desesperar, però no al rival sinó a l’afició, perquè si les ocasions no arriben el mitjà és indiferent. El joc directe també està sent una constant durant tota la campanya, però també té un efecte nul a l’hora de crear ocasions.

Per la seva part, el Rayo Vallecano tenia claríssim a que havia de jugar. Una cosa tant bàsica com defensar en bloc, inclús posant l’autobús, per curtcircuitar el joc del rival, robar i sortir a la contra aprofitant la velocitat de Diego Aguirre, la clarividència de Patrick Ebert, la voluntat de Miku i la mobilitat d’un Javi Guerra que tot i la seva alçada sap jugar amb la pilota als peus. En un mes, Rubén Baraja ha aconseguit el que no ha pogut Vicente Moreno  en tota la pretemporada i pràcticament en tota la primera volta del campionat, fer del seu equip un bloc basat en el compromís col·lectiu i una idea molt clara de joc. Al final, la millor ocasió del primer acte l’ha tingut el conjunt madrileny amb un intent de Javi Guerra al que ha respost Stole Dimitrievski.

Perduts a la segona part

El Nàstic s’ha acostumat a mostrar dues cares, un efecte bipolar que el porta de fer uns bons primers 45 minuts a sortir totalment desconnectats a la represa del joc. En aquesta ocasió no ha sigut diferent, i el Rayo s’ha imposat clarament en els primers compassos de la segona part i ha tingut dues ocasions claríssimes de gol en les botes de Javi Guerra, que primer ha estavellat la pilota contra el travesser amb un remat a boca de canó per després efectuar un xut que ha marxat fregant el pal dret de la porteria local.

Poc a poc, els grana han anat despertant i s’han tornat a posar dins del partit fins al punt de que ha arribat un moment on semblava que el primer gol el marcarien ells. L’entrada de Juan Delgado per un desaparegut Juan Muñiz ha activat l’atac i en conseqüència l’equip ha tingut més presència a l’arc contrari. Amb el ritme del duel a favor, Vicente Moreno ha volgut obrir en cara més el camp donant entrada a José Carlos i mantenint sobre la gespa a Jean-Luc. El damnificat ha sigut Álex López, qui pot ser encara tenia alguna cosa a dir en aquest duel perquè sense ell els seus companys han continuat fent ús del joc directe quan cap dels davanters era més alt que el seu marcador. Una batalla perduda.

El preparador valencià ha cremat la seva última bala incorporant al terreny de joc a un Gerard Valentín que no ha tingut temps de protagonitzar cap arrancada de les seves entre altres coses perquè José Carlos ha tornat a ser un obstacle en el seu camí en comptes de ser un element amb el que es pogués associar tal i com sí vam veure durant la pretemporada. Les presses i la pressió per marcar el gol de la victòria han traït a un Nàstic que s’ha anat apagant amb el pas dels minuts davant un Rayo Vallecano que ha aprofitat aquesta circumstància per crear el pànic entre els més de 5.000 espectadors que han poblat les grades del Nou Estadi amb dues ocasions claríssimes en les que Dimitrievski s’ha guanyat el sou primer salvant un u contra u davant Manucho i després refusant la pilota en un remat des del punt de penal. Finalment però, el porter macedoni no ha pogut fer res per evitar la diana de Javi Guerra, que ha aprofitat una centrada rasa des de la banda dreta per anticipar-se a Xavi Molina i marcar el gol de la victòria.

 Foto: gimnasticdetarragona.cat

 

Comentaris

avatar