COMPARTIR

Jugar a la millor lliga del món no és un objectiu gens fàcil d’aconseguir, i menys per als equips de classe mitjana-baixa del futbol estatal. Pujar des de la dura i igualada Segona Divisió és molt difícil, però mantenir-se a l’elit ho és encara més. El Deportivo Alavés va fer una temporada espectacular que li va permetre proclamar-se com a campió de l’actual Liga 123 i retornar així, onze anys després, a la Primera Divisió. Enguany, tot i realitzar múltiples canvis entre la banqueta i el vestuari, el conjunt vitorià està demostrant que no està de pas per la categoria amb resultats d’impacte com l’empat al Vicente Calderón (1-1), la gran victòria al Camp Nou (1-2) o el recent triomf a l’estadi de El Madrigal (0-2). Després de 13 jornades disputades, la seva distancia respecte a les places de descens és d’un +7 –més diferència  del que es troben les posicions que donen dret a jugar competició europea- totalment merescut, i veient el nivell futbolístics d’alguns equips és altament improbable pensar en un hipotètic descens.

Del joc fosc a meravellar el món  

L’Alavés ja no és l’equip que vam conèixer la passada campanya, ja no és aquell equip basat única i exclusivament en el joc físic, agressiu i intens que responia al segell de José Bordalás, que tot i donar els seus fruits amb l’ascens va ser destituït perquè la direcció esportiva del club considerava que el seu estil i la seva manera d’entendre el futbol no eren les millors armes per afrontar el seu retorn a la categoria d’or amb les màximes garanties. El substitut de l’entrenador alacantí és un antic ídol de l’afició vitoriana, un que va viure la darrera experiència de l’entitat a la Primera Divisió; Mauricio Pellegrino.

La primera gran responsabilitat del tècnic argentí va ser la de cohesionar un planter pràcticament nou després de donar quinze baixes i dinou altes, tota una revolució. Tot i la profunda remodelació que ha sofert la plantilla, Pellegrino ha aconseguit mantenir la fiabilitat defensiva que va exhibir el curs anterior. El tret diferencial però, arriba a l’hora de comprovar com és desenvolupa dins del terreny de joc. L’actuació davant el Villarreal és la darrera demostració de que l’Alavés s’ha convertit en un equip que sap gestionar els partits, que sap quan ha de manar i quan de ser conservador. Les transicions ràpides ja no són la seva única arma, ara també és capaç d’arribar a la porteria contraria a través del futbol de toc.

Primeres i segones oportunitats

La primera gran decisió que va prendre la directiva de l’Alavés va ser la de contractar a un nou director esportiu, Sergio Fernández. Avalat pel seu gran treball als despatxos de la SD Eibar, l’ex futbolista és un gran coneixedor del mercat internacional com també del futbol professional del país. La premissa amb la que ha basat el seu treball de camp ha sigut ben clar, dipositar la seva confiança en els joves talents que busquen una oportunitat per jugar al màxim nivell, en els  futbolistes que anhelen la seva primera experiència a Europa i en els jugadors que necessiten un nou repte per donar impuls a la seva carrera.

Dins dels dinou fitxatges que ha efectuat el castellano-lleonès, els noms que més estant destacant en aquest inici de campanya són els de Marcos Llorente, Daniel Torres, Ibai Gómez i Deyverson Silva. Els dos primers són clau dins de la sala de màquines de l’equip, mentre que el jugador cedit pel Real Madrid respon al perfil d’un futbolista similar al de Sergio Busquets, el colombià és un organitzador creatiu i amb molta arribada a l’àrea contraria. Per la seva part, l’ex de l’Athletic Club de Bilbao és un davanter interior que juga a l’extrem esquerra i que disposa d’un arma de reputada precisió al seu peu dret, mentre que el davanter brasiler sap molt bé com utilitzar els seus 1,87 cm per ocasionar segones jugades i evidentment per convertir-se en un amenaça en la recerca del gol.

Onze tipus del Deportivo Alavés.
Onze tipus del Deportivo Alavés.

Foto: laliga.es

Comentaris

avatar
wpDiscuz