COMPARTIR

Quan el Nàstic i el Getafe es van enfrontar en el partit de la primera volta ja vam avisar del fet que l’entitat madrilenya havia firmat al millor entrenador que hi havia al mercat per reemplaçar al destituït Juan Esnáider i canviar el rumb d’un equip que fins aleshores havia rendit molt per sota del que calia esperar, amb 7 punts de 24 possibles.

Abans del duel davant el conjunt grana, José Bordalás ja havia disposat del temps suficient per treure al conjunt azulón de les places de descens i situar-lo a la novena plaça compartint el mateix número de punts (18) que el cinquè i el sisè classificat.

La derrota al Nou Estadi (1-0) no va impedir que el Getafe continués consolidant-se com un dels favorits per disputar els play-off d’ascens a la Primera Divisió, categoria a la que aspira a tornar una temporada després del seu descens. De fet, immediatament després de caure a Tarragona va guanyar al Real Zaragoza i al Córdoba i des de llavors no ha abandonat la zona de promoció en cap de les divuit jornades posteriors.

Acabi com acabi la temporada, el dubte serà saber a qui se li haurà de dedicar una estàtua als voltants del Coliseum Alfonso Pérez, si a José Bordalás o a l’home que el va contractar, perquè tot i que l’ascens no s’aconsegueix enguany l’entrenador alacantí és tota una garantia per construir un equip que aspiri a tot.

Intensitat elevada a la màxima potencia

Era d’esperar que José Bordalás repetís la fórmula que havia utilitzat en els seus anteriors equips, i al llarg de la temporada ha sigut capaç de dotar al conjunt del sud de Madrid de la malícia ben entesa que li havia mancat abans de la seva arribada.

El Getafe és ara un equip intens, agressiu i que juga al límit en cada disputa, en cada acció, en cada pilota dividida.
Tot i ser el setè equip que menys gols encaixa, porta ja diverses setmanes mostrant-se a un nivell defensiu que ningú pot igualar, acumulant quatre jornades sense rebre cap gol en contra amb les victòries contra el Lugo (2-0), el Levante (2-0) i l’Alcorcón (0-3) i l’empat al camp de la SD Huesca (0-0). Amb aquests números, és molt difícil no pensar en ell com el gran favorit per imposar-se en els play-off i acompanyar al conjunt granota i al Girona a la lliga de les estrelles.

El treball i l’intensitat són innegociables. | Foto: laliga.es

A més de la intensitat enèrgica que mostren els seus futbolistes, el quadre azulón és un dels que millor domina l’art del joc aeri, doncs no en va disposa de dos centrals d’alçada com són Juan Cala i l’incombustible Cata Díaz, a més de comptar amb els centímetres de Sergio Mora, Alejandro Faurlín i Jorge Molina.

Aquests elements són tota una garantia per combatre les accions a pilota aturada del rival. No obstant, on pateix aquest equip és en els centres laterals que van dirigits al segon pal, ja que ni els dos laterals (Damián Suárez i Francisco Molinero) ni els dos extrems (Chuli i Dani Pacheco) són jugadors de gran alçada.

Un equip, un bloc

L’altre gran mèrit que se li pot atribuir a l’entrenador valencià és el d’haver sigut capaç de convèncer als seus jugadors per crear el conjunt sòlid i infranquejable que és avui dia un Getafe on els primers en posar-se la granota de treball són els davanters.

Si Jorge Molina i Francisco Portillo són els encarregats d’executar la pressió inicial a partir del centre del camp, tant Dani Pacheco com Chuli o Álvaro Jiménez baixen constantment, o bé per donar un cop de mà als laterals per evitar que els hi puguin fer un 2×1 que amenaci la porteria d’Alberto García (tota una garantia sota pals), o bé per tapar els espais interiors que deixen els dos centrals quan són ells els que acudeixen a l’ajuda dels carrilers. En aquesta tasca també hi contribueixen els dos homes que formen el doble pivot (Faurlín i Sergio Mora/Mehdi Lacen), dos jugadors de contenció que prioritzen resguardar la seva posició en comptes d’abonar-se a l’atac per tal de no trencar l’equilibri defensiu pel que es sosté aquest equip.

Davant d’aquesta circumstància, que fa tot l’efecte que respon a les instruccions tàctiques de José Bordalás, els encarregats de dur el pes ofensiu són exclusivament els quatre homes que conformen l’atac. Qui mou tots els fils, però, és Francisco Portillo.

L’ex jugador del Málaga i el Betis és l’element desequilibrant a la zona de tres quarts perquè té una facilitat innata per desfer-se de la marca del seu defensor sense perdre la pilota i perquè veu el joc com cap altre membre del planter, aspecte del que s’aprofita tot un explotador d’espais com Jorge Molina.

A aquestes alçades seria tot un sacrilegi no reconèixer al jugador d’Alcoi com un davanter formidable amb la pilota als peus i que també és capaç de crear desmarcades de ruptura imperceptibles per a la defensa rival. Tampoc s’hauria de posar en dubte el seu olfacte golejador, doncs tot i haver complert 34 primaveres és el cinquè màxim realitzador de la categoria amb 15 gols.

Jorge Molina, el killer de l’equip. | Foto: laliga.es

Pel que fa als jugadors de banda, el preparador alacantí normalment situa a Dani Pacheco a la banda esquerra perquè jugui a cama canviada i pugui conduir cap a l’interior en busca d’una posició franca per executar el remat.
A la banda contrària, tant pot repetir l’experiment amb Chuli, que és esquerrà, com disposar d’un dreta ràpid i desequilibrant com és Álvaro Giménez. Tot va en funció de si vol crear superioritat pel centre o si pel contrari vol obrir el camp i basar els seus atacs a través del joc exterior. El Getafe no ataca amb tot, però quan ho fa té elements de sobra per crear perill sobre la porteria contrària.

Onze tipus del Getafe.

Comentaris

wpDiscuz