Poques explicacions hi ha per entendre com el Mirandés ha arribat a una situació tant límit com la que travessa a falta de nou jornades perquè conclogui la fase regular de la Liga123.

A priori, els de Miranda d’Ebro partien com un dels candidats a navegar per la part alta de la taula després que la directiva decidís donar continuïtat al projecte de Carlos Terrazas, potenciant la plantilla i atorgant-li el plus de qualitat que l’havia mancat en les temporades anteriors i que enguany havia de marcar la diferència per poder optar a l’ascens de categoria, un objectiu amb el qual el tècnic bilbaí va convèncer a alguns dels futbolistes que s’han unit al projecte en els darrers dos anys com va ser el cas de Lago Jr.

El seu inici de campanya així ho corroborava, doncs van estar deu jornades sense conèixer la derrota, amb sis empats i quatre victòries que els van permetre consolidar-se a la zona de promoció.

És possible, però, que el fet de mirar per sobre de les seves possibilitats, sempre tenint en compte que la del conjunt burgalès és una de les entitats més modestes i humils de la categoria, els fes oblidar que la primera condició per poder somiar amb la lliga de les estrelles és posar-se la granota de treball i sumar els 50 punts que garanteixen la supervivència a la divisió de plata.

Un cop va arribar la primera derrota del curs, els burgalesos es van submergir en una espiral de mals resultats de la que no han sigut capaços de sortir i que els ha conduit a les portes de l’infern, tal i com ja va succeir la passada campanya, si bé en aquesta ocasió el seu estat és elevadament més alarmant.

Inestabilitat a la banqueta

Quan un club decideix destituir al seu entrenador, ho fa amb l’esperança de que el seu relleu pugui revertir la mala situació de l’equip i l’ajudi a aconseguir l’estabilitat de resultats necessària per assolir l’objectiu imposat a l’inici de la temporada, però quan canvia quatre vegades d’entrenador vol dir que la desesperació i el pànic s’han apoderat de l’entitat.

Això és el que li està passant a un Mirandés que després de botar a Carlos Terrazas ha fet passar per la banqueta d’Anduva a Claudio Barragán, Javier Álvarez de los Mozos i Pablo Alfaro, que és l’aposta definitiva per obrar el miracle de la salvació.

Pablo Alfaro és el quart entrenador del Mirandés. | Foto: laliga.es

L’ex jugador del Sevilla, que afronta la seva sisena aventura com a entrenador després de passar per alguns equips com el Recreativo de Huelva, el Leganés o la SD Huesca, es va estrenar ara fa dues jornades amb una derrota al camp del líder (2-1), tot i que la setmana passada va aconseguir la seva primera victòria davant un rival directe com l’Alcorcón (2-0), una victòria que va trencar la ratxa de sis partits que acumulava el Mirandés sense assaborir el triomf.

Contra el Levante, el preparador aragonès va utilitzar un 4-2-3-1 que li permetés sortir al contraatac, mentre que davant el conjunt madrileny va apostar per un 4-3-3 que li atorgués més equilibri i fiabilitat entre les tres línies del camp, si bé a la mitja part va optar per tornar al sistema emprat al Ciutat de València centrant la posició de Guarrotxena (mitjapunta) i situant a Marco Sangalli a la banda dreta de l’atac.

Recuperant l’esperit dels jabatos

L’objectiu de Pablo Alfaro no és cap altre que el d’assegurar la parcel·la defensiva per tallar la sangria de gols que a rebut durant tota la temporada, doncs és l’equip que més gols ha encaixat amb un total de 53.

El Mirandés ja no és un equip que vol proposar ni dominar com ho demostra el fet que homes de talent com Carlos Lázaro, Javier Hervás, Néstor Salinas o Maikel Mesa no hagin format part dels plans del seu nou entrenador, sinó que ara intenta que el rival sigui el que assumeixi el protagonisme del joc per parar-li un parany al centre del camp, on la intensitat i la contundència de Rúper, l’alma mater d’aquest equip, Fernando Usero i Iñigo Eguaras/Daniel Provencio li permet robar un gran número de pilotes que han de sortir de forma directa o bé cap a les bandes ocupades per Álex García i Iker Guarrotxena o bé cap a la posició del ‘9’, on Urko Vera s’encarrega de donar continuïtat a l’acció mitjançant el joc d’esquenes que caracteritza a tots els davanters que superen els 1,85 metres d’alçada.

Malgrat això, el conjunt burgalès segueix demostrant certa debilitat en defensa quan el rival és capaç d’imposar un ritme alt al partit fent circular la pilota de banda a banda amb precisió i velocitat. Als rojillos els hi costa un món bascular organitzadament, i això provoca que els atacants rivals trobin espais a la banda contrària respecte d’on es troba el focus principal de la jugada.

Urko Vera, en plena forma

El veterà davanter nascut a Barakaldo va arribar el passat mercat d’hivern a Anduva per assumir la responsabilitat golejadora que fins llavors havia recaigut principalment en Maikel Mesa (5 gols) i Iker Guarrotxena, el pitxitxi de l’equip amb 8 dianes.

L’ex jugador de l’Athletic de Bilbao, però, porta quatre partits sense veure porteria, tot i que per sort el seu company Urko Vera sembla haver arribat a temps per intentar contribuir a la causa de la permanència després de marcar en els tres últims partits que ha disputat.

L’ex del Huesca és el jugador que dóna sentit al tipus de joc que vol implantar Pablo Alfaro, a part de ser l’amenaça més perillosa en les accions a pilota aturada.

Urko Vera, un perill en el joc aeri. | Foto: laliga.es

L’atacant basc no va ser l’únic reforç que va tancar la direcció esportiva del club per intentar revertir la seva situació classificatòria, doncs Álex Quintanilla (UD Almería) i Fernando Usero (sense equip) van arribar com a agents lliures, mentre que Álex García ho va fer com a cedit per part del CD Tenerife, equip al que havia arribat a l’inici del curs precisament des del Mirandés.

Pel contrari, Pau Cendrós i Abdón Prats són les dues baixes que es van tramitar per donar cabuda als nous fitxatges i, curiosament, aquest últim s’està inflant a marcar gols al Racing de Santander, on ha anotat 7 gols en 11 partits.

Comentaris

wpDiscuz