El Sevilla Atlético va ser un dels equips que més bona impressió ens va deixar durant el primer tram de temporada a la Liga123, la qual cosa corroborem reconeixent que va ser, junt amb el Reus Deportiu, l’equip revelació a l’inici del campionat, desplegant un futbol alegre i vistós propi dels filials que arriben a la categoria de plata amb la il·lusió de menjar-se el món i de fer mèrits per poder guanyar-se una plaça en el primer equip o la confiança d’algun altre club de Primera o Segona Divisió.

Després d’una ratxa irregular en les primeres jornades, el segon equip sevillista va ser capaç d’imposar el seu estil fins aconseguir portar-lo al punt més àlgid en una excel·lent ratxa de resultats que va perdurar des de la satena fins la setzena data de la competició, amb tres derrotes, sis victòries –quatre d’elles de forma consecutiva- i una única derrota al camp del Real Valladolid (2-0). Aquesta dinàmica va portar al conjunt dirigit per Diego Martínez a rivalitzar amb els millors equips de la categoria situant-se dins de les places de promoció durant set setmanes consecutives.

A partir de la derrota de la dissetena jornada al camp del Getafe, però, els hispalenses van iniciar un canvi de tendència que pot explicar-se per la joventut i la manca d’experiència que té el planter en aquesta categoria. De meravellar a propis i estranys a disminuir el seu rendiment fins el punt d’assolir una sola victòria en els següents dotze partits en els que els altres resultats s’han resolt amb cinc empats i sis derrotes que l’han portat a l’equador de la classificació i el que és més important, a estar més a prop de les places de descens que dels play-off. Les aspiracions del Sevilla B no són les de lluitar per pujar de categoria, entre altres coses perquè no tenen aquesta opció, però sí les d’aconseguir la permanència i la millor posició classificatòria possible.

Pocs gols a favor, pocs gols en contra

El Sevilla Atlético pot no estar passant pel seu millor moment, i tot i que li estigui costant horrors poder assaborir una victòria el cert és que no és un rival gens fàcil de batre ni quan acaba perdent ni quan no ho fa. De la mateixa manera que es troba a l’equador de la taula classificatòria, també està en una posició intermèdia entre els equips que més i menys partits han perdut amb un total de nou derrotes. No en va, és una de les esquadres que més empats ha protagonitzat al llarg del curs (11), ja que si bé no és un equip que es prodigui a l’hora de perforar la porteria contrària tampoc es reconegut per encaixar una gran xifra de gols. De fet, solament ha marcat més de dos tants en dues ocasions (3-3 vs Girona i 5-3 vs Real Oviedo) i únicament ha encaixat més de dues dianes en els mateixos dos partits i en el duel al Ramón de Carranza contra el Cádiz (4-1). Per tant, els seus duels es resolen majoritàriament per petits detalls, per accions aïllades o per les individualitats dels seus jugadors o els de l’equip contrari.

Dos ex granes amb poc protagonisme  

Al planter del filial sevillista hi ha dos vells coneguts de l’afició tarragonina com el porter Fabrice Ondoa i el migcampista Giorgi Aburjania, que curiosament no estan tenint un paper gens destacat en els plans de l’entrenador Diego Martínez. Diem curiosament perquè el primer s’ha coronat recentment com a campió de la Copa Àfrica de Nacions amb Camerun erigint-se com el millor porter del torneig mentre que el segon va cridar l’atenció del mateix Monchi, el director esportiu més destacat de tot el panorama futbolístic, després de realitzar una segona volta de campionat estratosfèrica vestint l’elàstica grana. Al georgià li va afectar la lesió de grau dos que va patir al terç distal del recte anterior esquerre al mes de setembre, i des de que va debutar a la dissetena jornada contra el Getafe solament ha sortit de titular en dos partits dels deu que ha disputat.

Pel contrari, en el planter hispalense hi ha alguns jugadors molt interessants amb una projecció brutal i que enguany ja marquen la diferència. El més destacat és se’ns dubte Ivi López, el màxim golejador amb 7 gols però també un dels que més assistències ha donat (4) junt amb Borja Lasso –actualment lesionat-, un element que pot desequilibrar el partit en qualsevol moment. Si parlem per desequilibri però, cal destacar el nom d’Alejandro Pozo, un menut extrem dret amb unes aptituds molt similars a les de Jesús Navas que aquesta temporada també ha meravellat amb el Juvenil A del Sevilla a la UEFA Youth League exhibint tècnica, velocitat, driblin i un excel·lent 1c1. Que amb només 18 primaveres ja hagi disputat 23 partits a la Segona Divisió ho diu tot. El central José Amo, el lateral dret David Carmona i els migcampistes Antonio Cotán i Curro Sánchez són els altres jugadors amb més nivell d’un equip que tot i la seva pèssima dinàmica compta amb arguments més que de sobra per revertir la seva situació.

Onze tipus del Sevilla Atlético.

Foto: laliga.es

Comentaris

wpDiscuz