Un entrenador que a tots identifica

"La seva renúncia és la darrera conseqüència de totes les decisions que ha anat prenent el club en els últims sis mesos"

0
1555

Aquest sigui probablement el text més dur que he escrit mai, i també el que mai he desitjat escriure. Conscient que aquesta notícia es podia fer realitat qualsevol dia, el fet que s’hagi produït just avui, just en aquest moment, just quan pitjor està l’equip, m’ha deixat un buit immens que ningú podrà reemplaçar.

Per molt que el nou míster que hagi de venir aconsegueixi la permanència i ens porti a Primera Divisió aquesta temporada o la que ve, mai podrà igualar el que ha significat Vicente Moreno no solament per mi, sinó per tots aquells que no han conegut cap Nàstic anterior al de l’última dècada, doncs se’ns dubte ha sigut el gran artífex i un dels màxims estandards del Nàstic modern que coneixem avui dia.

No sé si serà el millor entrenador de la història del club (necessitaria haver viscut els més de 125 anys de l’entitat), però el que sí que puc assegurar sense temor a equivocar-me és que ha estat molt més que un simple entrenador, ha sigut l’home que va agafar un equip mort, sense ànima, sense vida, inmers en la mediocritat i al pou de la Segona B i el va dotar d’una actitud, d’una força, d’una incommensurable mentalitat guanyadora que el va portar a renéixer de les seves cendres envoltat d’una filosofia clara i contundent i d’una idea de joc reconeguda amb les que va assolir l’anhelat ascens a la Segona Divisió i amb les que, contra tot pronòstic, va estar a punt de pujar a la lliga de les estrelles.

En aquests tres anys hem pogut gaudir d’un entrenador com n’hi ha pocs, amb personalitat, professionalitat i amb les idees i directrius molt clares. Potser no sempre hem sigut fans del vicentemorenisme, sobretot en aquells partits on l’equip acabava deixant-se punts després d’avançar-se al marcador, però al final els resultats globals de la temporada li acabaven donant la raó i nosaltres no podiem fer altra cosa que aixecar-nos del seient, somriure i aplaudir.

El que més ens ha convençut del preparador de Massanassa, localitat que perdurarà a la nostra memòria fins el final dels nostres dies, segurament hagi sigut la seva actitud inconformista davant qualsevol situació. Si alguna cosa ens ha ensenyat és que guanyar mai és suficient, sempre hi haurà coses a millorar. En el record quedarà per sempre l’esbroncada general que li va propinar a l’equip després d’encaixar el gol del Huesca (93’) el dia de l’ascens.

La decisió que ha pres Vicente Moreno ens ha agafat a tots per sorpresa, al president Josep Maria Andreu inclòs.
Al final però, la seva renúncia és la darrera conseqüència de totes les decisions que ha anat prenent el club en els últims sis mesos, des de la pèssima planificació de la plantilla d’enguany fins a l’acomiadament del preparador físic Raúl López.

El fet d’haver-se quedat a dos passos de l’ascens a la Primera Divisió hagués hagut de ser motiu suficient com per no haver fet cap més canvi dels que obligaven els traspassos de José Naranjo i Giorgi Aburjania i la sortida d’Achille Emana, però la direcció esportiva va voler jugar a ser el ‘Rei Mides’ trencant la família en la que s’havia convertit el vestuari i això, com no podia ser d’altra manera, ha tingut les seves conseqüències.

Amb tot, ningú és capaç de criticar la decisió d’un home que amb el pas dels mesos ha perdut les ganes, les forces i la passió per dirigir al Club Gimnàstic.

Gràcies per tot Vicente, gràcies per fer-nos aixecar després de cada caiguda i per demostrar-nos que el que aconseguim mai serà suficient.
A través del futbol ens has ensenyat que no existeixen més límits que els que ens posem nosaltres mateixos. Per tot això i molt més, gràcies.

Foto: gimnasticdetarragona.cat