Quan un equip porta diverses temporades fent les coses bé, coquetejant amb els play-off i les places d’ascens directe a la Primera Divisió, al final ha d’acabar assolint el seu objectiu.

El Girona ja ha disputat tres promocions i abans de la segona va estar a un pas de pujar directament a la màxima categoria, en aquella fatídica tarda contra el Lugo que va convertir l’estadi de Montilivi en un funeral i que va suposar un desgast emocional per afrontar les semifinals davant un Real Zaragoza que es va aprofitar d’això per arribar a la final.

En les altres dues ocasions, el conjunt gironí sí que va ser capaç d’arribar a l’última eliminatòria però va pagar la seva inexperiència contra l’Almería i més recentment contra l’Osasuna.

Enguany, el Girona sembla que estarà novament entre els sis primers classificats i qui sap si finalitzarà el curs dins de les dues primeres posicions, ja que de moment ocupa la segona plaça gràcies a una ratxa de sis partits sense perdre –cinc victòries i un empat- que l’han portat a ser un clar candidat a l’ascens.

L’acord d’afiliació amb el Manchester City és un pilar fonamental que evidència el canvi d’estructura que ha patit el club al llarg dels darrers temps i que permet als blanc-i-vermells aconseguir la cessió de joves jugadors que completin la plantilla.

Pablo Machín, I de Girona

No és casualitat tot el bo que li està passant al Girona, doncs des que va pujar ara fa vuit temporada de la mà de Raúl Agné no ha deixat de progressar fins arribar a límits insospitats.

Diferents entrenadors com Javi Salamero, Miquel Olmo, Narcís Julià i el mateix Agné han anat consolidant a l’equip en les seves primeres campanyes a la categoria de plata abans de que Rubi comandés a l’equip al seu primer play-off (2012/13) perquè posteriorment Pablo Machín, després d’evitar un descens gairebé segur, hagi fet del quadre gironí un dels més importants del campionat.

L’entrenador sorià s’ha convertit en tot un ídol a Montilivi després d’haver atorgat al seu equip un estil propi i reconegut, partint d’un innovador sistema 1-3-5-2 amb diferents matisos (3-5-1-1 o 3-4-2-1) que converteix al Girona en un autèntic baluard defensiu a la vegada que li permet ser un equip amb molta facilitat per veure porteria, ja que és el segon equip més golejador amb 27 gols, assignatura en la que destaquen Rubén Alcaráz i Portu amb 4 dianes i Borja García i Samuele Longo amb 6.

La línia del camp més diferencial és, però, la del centre del camp. Una línia que Pablo Machín completa amb un doble pivot on Pere Pons és imprescindible; dos carrilers d’anada i tornada, on destaca Aday Benítez amb 5 assistències, i dos mitja puntes com Borja García i Portu, que a part de marcar gols, és el màxim assistent de l’equip amb set passades de gol. La teranyina que formen tots aquets humans aràcnids és gairebé una missió impossible per als rivals.

Imbatuts a Montilivi

La gran temporada dels gironins es basa sobretot en els bons números que presenten a casa, on encara no coneixen la derrota en contraposició al seu balanç a domicili, on han collit 11 punts.

Davant la seva gent han sumat cinc victòries i quatre empats, que s’han traduït en 19 dels 30 punts que tenen a la classificació, i que li permeten ser avui dia segons per darrere del Levante.

L’argument que explica la seva gran tasca a Montilivi són els pocs gols que encaixa, fet que queda demostrat amb la següent dada: només ha rebut més d’un gol en un partit, el de la quarta jornada contra l’Almería. En la resta de compromisos ha rebut un gol en cinc ocasions i no n’ha encaixat cap en tres.

Onze tipus del Girona FC.

Foto: laliga.es

Comentaris

wpDiscuz