Quan es va fer pública la sanció disciplinària a Mohammed Rharsalla em va vindre al cap el dia en el que vaig escriure la noticia del seu fitxatge. El text que li vaig dedicar el vaig fer amb molta il·lusió i amb certa expectativa, perquè el que havia vist per youtube em va impressionar de tal manera que l’únic que vaig pensar era que estàvem davant un futbolista que l’havia de trencar a Can Nàstic sí o sí. En definitiva, que estàvem davant un nou encert de la direcció esportiva encapçalada per Emilio Viqueira. El mateix que dic amb “Mojito” ho puc aplicar amb alguns dels altres jugadors que van arribar al mercat estival com Otar Kakabadze, Mohammed Djetei, Elvir Maloku, Wilfried Zahíbo i Juan Delgado.

El primer que fem quan el club incorpora un nou jugador que, a més ens resulta totalment desconegut, és anar a buscar un resum de les seves millors jugades per tal de poder comprovar quines són les seves característiques futbolístiques –i també físiques- i a partir d’aquí deduir què poden aportar a l’equip. Com que per norma general un fitxatge genera il·lusió a dolls, en quan veiem el que poden fer les expectatives augmenten sense límits i és aquí on ens equivoquem per complet.

La qualitat la tenen, això és indubtable, perquè del contrari no serien futbolistes professionals. El que passa és que tot i que destaquin amb la pilota als peus, això no vol dir necessàriament que siguin els futbolistes adequats per l’equip.

Tot va més enllà d’això. Tot depèn d’una sèrie de condicionants que posteriorment determinaran si el jugador en qüestió triomfarà o no en el seu nou destí. En aquest cas, el canvi de país, de costums i de cultura ha sigut un dels factors que més ha perjudicat  a nivell personal a la majoria de fitxatges del Nàstic. En l’aspecte futbolístic, el salt a un campionat tàcticament superior respecte del que procedeixen també és un condicionant que s’ha de tenir en compte.

A partir d’aquí, l’actitud, les ganes i la dedicació que li posi cada jugador marcarà el seu temps d’adaptabilitat, la qual cosa sempre va relacionada amb la dinàmica de l’equip. Si la temporada va per bon camí, l’aficionat serà molt més pacient que si les coses no acaben de sortir com és el cas d’un Nàstic que desprès de dotze jornades continua sense conèixer la victòria. Per aquesta raó és molt possible que Vicente Moreno hagi decidit confiar la seva sort i la del club en els jugadors que queden de la passada temporada i en els nous reforços que sí eren coneguts per l’aficionat local com és el cas d’Albert Lopo, Miguel Ángel Cordero o Ikechukwu Uche.

Si al pobre rendiment dels reforços i  a l’escassa participació que han tingut alguns d’ells li afegim el conflicte amb Rharsalla, és gairebé inevitable que la parròquia grana es carregui d’arguments en contra de la política de fitxatges que ha decidit instaurar la direcció esportiva. A més, que alguns dels pesos pesats de la directiva hagin reconegut públicament que la planificació de la plantilla no ha sigut l’adequada tampoc resulta de massa ajuda per a la secretaria tècnica ni per als jugadors. És evident que si Emilio Viqueira ha decidit apostar per tots i cada un d’ells és perquè estava plenament convençut que eren el que necessitava l’equip desprès de la sortida d’alguns dels futbolistes més importants del planter, però ni ells ni nosaltres podem viure dels  highlights perquè al final només són situacions que s’han donat en un lloc i un moment determinat, en un context diferent respecte al present que vivim.

Foto: gimnasticdetarragona.cat

Comentaris

wpDiscuz