Set jornades de lliga, quatre empats, tres derrotes i cap victòria. Set jornades de lliga, vuit gols en contra i només quatre a favor, cap d’ells en els últims quatre partits. Set jornades de lliga, última posició i únic equip que no coneix el triomf en tota la Liga 123. Set jornades de lliga i el fantasma del descens del 2012 a l’horitzó. Totes aquestes dades evidencien i exemplifiquen el mal inici de campanya que està realitzant el Club Gimnàstic en la seva segona temporada consecutiva a la categoria després de tornar del mateix infern. A continuació, us detallem els factors més importants que han pogut afectar a un equip dissenyat per a fer, com a mínim, alguna cosa més important del que ha demostrat fins ara.

La temporada 2015/16

El curs passat va ser màgic, increïble, espectacular, estratosfèric. En definitiva, va ser la hòstia. L’equip va rendir per sobre de les seves possibilitats i en la campanya del seu reedebut a la categoria va ser capaç de trencar tots els registres per assolir una més que meritòria tercera posició que li va valer per jugar una promoció d’ascens en la qual va quedar eliminat a les primeres de canvi a mans de tot un històric com el CA Osasuna. Els més puristes diran que després d’haver lluitat fins l’última jornada per optar a una de les dos places d’ascens directe i de treure-li una diferència de cinc punts al quart classificat, el Nàstic mereixia un lloc a la Primera Divisió. Segurament no s’equivocaran, però ningú pot negar que tot això calia demostrar-ho al play-off, on es va veure la pitjor versió d’un equip que fins aleshores no havia perdut dos partits seguits.

La possibilitat de tornar a la lliga de les estrelles deu anys després de l’última experiència a la màxima categoria era un somni per tots els estaments del club, des de la directiva fins a l’afició, passant pel planter i el cos tècnic. Per això no és d’estranyar la decepció que va suposar quedar-se a dos passos de l’ascens a la màxima categoria, un fet que sembla haver confós a un sector de la parròquia nastiquera en referència al objectiu únic d’un club que necessita consolidar-se a la Liga 123 assegurant-se cada temporada els 50 punts. Es pot exigir que l’equip jugui i competeixi millor del que ha fet fins ara, però el que mai ha d’oblidar l’afició és qui són i d’on provenen.

Pèrdua d’ADN grana

El darrer mercat de traspassos va significar l’adéu d’alguns dels futbolistes més importants dels darrers anys tant dins com fora del camp. Deixant de banda la sortida més que previsible de José Naranjo i Achille Emana, i inclús la inesperada de Giorgi Aburjania, el Nàstic ha perdut a una sèrie de jugadors que connectaven directament amb la grada, que es sentien identificats amb els colors del club i que havien crescut personal i professionalment al costat de l’equip.

La marxa de Xisco Campos, Pablo Marí, Rayco García i Marcos de la Espada ha deixat un buit molt difícil de compensar dins del vestuari. Tots ells tenen dues coses en comú: van ser imprescindibles en la temporada de l’ascens però desprès van ser incapaços de mantenir la seva rellevància en la nova aventura a la Segona Divisió, alguns per falta de minuts i ocasions i altres simplement perquè teòricament no estaven a l’alçada de la categoria. En aquest darrer cas, la manca de qualitat podia quedar encoberta per la lluita, el desgast i la solidaritat defensiva que feien del conjunt grana un autèntic bloc on relluïa el treball col·lectiu per sobre de l’individual, i això és un dels aspectes que més es troben a faltar enguany.

Per si fos poc, també s’ha perdut la poca identitat tarragonina que hi havia a les entranyes del Nou Estadi. La cessió d’Alberto Varo, el cas Jordi Calavera i la sortida de Miguel Palanca han deixat a Xavi Molina com l’únic jugador tarragoní que queda en nòmina. El sentiment de defensar els colors de casa és una cosa pràcticament inigualable i que dóna un plus a qualsevol equip que s’apreciï, tot i que aquí encara no s’ha pogut demostrar. Per qualitat no serà.

Esperant als fitxatges

Si destaquem l’absència dels homes que han abandonat el club, també hem de ressaltar la poca participació i incidència que han tingut els nous reforços fins a dia d’avui. Dels tretze fitxatges que ha dut a terme la direcció esportiva encapçalada per Emilio Viqueira, exceptuant a Lévy Madinda, només han sigut tres els que han aportat alguna cosa positiva a l’equip, i dos d’ells són porters: Sebastián Saja, Stole Dimitrievski –porter a la Copa– i l’altre és José Carlos, que pel contrari ja ha començat a patir els problemes físics que l’amenacen cada temporada.

Dels altres fitxatges, Albert Lopo i el xilè Juan Delgado han brillat puntualment en els duels davant el Real Zaragoza i l’Alcorcón respectivament. Després, no han tingut cap gran aparició en la resta de partits de la mateixa manera que Wilfried Zahíbo, que va començar el curs com a titular i ara acumular quatre compromisos sense entrar en la convocatòria. L’escassa producció ofensiva de l’equip i l’arribada d’un Miguel Ángel Cordero que encara s’ha d’acabar d’adaptar al seu nou destí, han disminuït la seva presència. No té mal toc de pilota, però no és la millor opció per treure-la des del darrera.

Per la seva part, Mohammed Djetei i Otar Kakabadze han tingut inclús menys protagonisme que Xisco Hernández a les mateixes alçades de la passada campanya. Del primer s’espera que pugui aportar la fiabilitat defensiva que li manca a l’equip i que sigui capaç de portar l’esfèric cap endavant, característica que no tenen cap dels altres quatre centrals, mentre que del georgià s’espera que pugui aportar l’equilibri defensiu/ofensiu que moltes vegades se li escapa a Gerard Valentín. En atac, Elvir Maloku pràcticament no ha jugat, Ikechukwu Uche no està físicament al 100% i Rharsalla provoca mucho ruido pero pocas nueces.

Si el Nàstic vol donar-li la volta al mitjó ha de recuperar l’esperit de combat que l’ha portat a somiar amb la Primera Divisió i això passa directament perquè els líders naturals del vestuari donin un pas cap endavant i els fitxatge comencin a adaptar-se a l’estil de Vicente Moreno. L’afició ha d’acceptar que repetir la gesta de la passada campanya és un objectiu irreal, al menys fins que s’assoleixi la permanència, i que sense el seu suport l’equip està totalment perdut. Set jornades, tot un món per endavant.

 Foto: gimnasticdetarragona.cat

Comentaris

wpDiscuz