Hi ha jugadors que entren pels ulls per cada regat, per cada toc, per cada conducció, en general per la seva qualitat. Hi ha altres que destaquen per alguna característica física que els fa diferents: per un tatuatge, per algun tipus de protecció, per la fisonomia, per l’estatura, per la seva corpulència,pel to del cabell. D’altres que criden l’atenció per la seva velocitat, verticalitat, hiperactivitat, per la capacitat de salt… Cadascú tenim un llistat de característiques que ens ajuden a identificar al prototip de jugador que respon al perfil de futbolista que ens enamora i que es converteix en la nostra debilitat cada vegada que salta al terreny de joc.

Quan Francisco Javier Martínez Rodríguez va fitxar pel Nàstic em va causar un impacte de grans dimensions sense haver-ho vist abans exercint la pràctica del futbol. No sé si va ser pel seu rostre descarat, per la figura de velocista o pel color blanc del seu cabell que em recordava al desaparegut Floquet de Neu, però per alguna raó es va convertir en un dels meus jugadors fetitxe al qual havia d’adorar cada vegada que assistia al Nou Estadi per veure’l recórrer la banda dreta com si fos el mateix i autèntic Barry Allen.

La seva sortida a Can Nàstic hagués pogut ser ben diferent si una maleïda pubàlgia no l’hagués obligat a parar un parell de mesos per després tenir que afrontar una operació al final de la pretemporada de la 2013/14 que el va tenir sense jugar fins al mes de desembre. A partir de llavors, la màgia i el talent de l’andalús es va anar apagant i va deixar de ser el jugador que havia fet aixecar de la seva cadira a la parròquia nastiquera en cada una de les seves aparicions durant els meravellosos primers cinc mesos que ens va regalar defensant els colors del club. Una recaiguda el va deixar definitivament sense cap opció de fer-se un lloc en els plans de Vicente Moreno i finalment va acabar rescindir el seu contracte complint els pitjors presagis d’un servidor.

Dimarts al vespre vaig rebre la fatal notícia de que el jugador andalús, al qual havia seguit amb atenció des de que va abandonar Tarragona, havia decidit penjar les botes. Un cop dur, difícil d’assimilar i gens fàcil d’entendre que va acabar amb el somni de poder veure’l en directe una vegada més. L’acceptació era encara més complexa tenint en compte els seus 28 anys, una edat en la qual la maduresa i l’experiència porten als jugadors a rendir al millor nivell de la seva carrera. La primícia de que Marcelino García Toral deixava de ser entrenador del Villarreal es quedava en res en comparació amb la retirada del Piolin que alguna vegada havia vestit de grana.

Al final només m’ha quedat fer us d’una de les tantes i tantes frases encertades d’Axel Torres, aquella que diu que les decisions són de les persones, per comprendre que mai més tornaré a veure jugar a Javi Martínez. Uns problemes personals l’han obligat a prendre aquesta decisió i lluny de conèixer-los només em queda agrair-li el haver-me delectat durant la seva etapa a Tarragona i el haver-me obligat a seguir amb atenció els resultats d’un club de Gibraltar com és l’Europa FC, el darrer equip on ha militat abans de posar un punt i a part a la seva carrera professional.

Foto: gimnasticdetarragona.cat

Comentaris

wpDiscuz