COMPARTIR

Falten pocs minuts per acabar el partit. L’àrbitre pita un penal (que no era, no ens enganyem) a favor del Nàstic. Naranjo marca. La ràdio explota. Pocs instants després, penal en contra. Aquest sí, aquest clar. El Zaragoza el falla. La ràdio quasi es talla del crit que fan els narradors. La secció visitant de la graderia de La Romareda implosiona. El crit de guerra de l’afició grana sona amb més força que mai. “FINS AL FINAL, FORÇA GIMNÀSTIC!!”. Instants després, els tarragonins desplaçats canten l’Amparito Roca. És emocionant. Tant, que comences a tenir més clar que mai que aquest equip està fent quelcom gros.

No n’hi ha per menys. El Nàstic es queda a un punt de l’ascens directe. A un punt de pujar a Primera. A un coi de punt de tornar a la màxima categoria del futbol estatal. Parlem en plata (esperem que per poc temps, no sé si m’enteneu): el Nàstic està a un punt d’escriure una pàgina daurada en la història del futbol. Pujar de Segona B a Primera en dos temporades és una gesta a l’abast de molts pocs equips.

Com ja vaig dir en un altre article, jo de futbol en sé poc. Em guio més per sentiments i sensacions que em transmeten els equips. Comencem fa 10 anys, si voleu. El Nàstic de la temporada 2005/2006 em va transmetre que era un bloc amb ganes de fer coses grans. El de la temporada 2006/2007, impotència esportiva. L’any 2007/2008, passotisme. Les temporades del 2009 al 2011, tenia la sensació que algú havia fet un forat al tanc de combustible del Nàstic, que s’anava buidant poc a poc. El 2012, vam esgotar la reserva, i l’equip em transmetia debilitat absoluta. El 2013, tornant “a casa”, regeneració. 2014 vaig tornar a sentir que el Nàstic era un bloc. El 2015, també i, a més, enrabiat. Ara, en aquesta temporada 2016, tinc la sensació d’estar davant del millor Nàstic de la història.

Els més veterans potser em diran que no, que el millor Nàstic jo no l’he vist jugar. Potser tenen raó. Però és evident que aquest Nàstic reuneix les qualitats necessàries per a pujar a Primera Dvisió: joventut i veterania, qualitat, regularitat, ambició i sentiment d’equip.

Aquesta temporada hem gaudit de partits històrics. D’aquells partits que s’escriuen en lletres d’or a la història del Nàstic. Des de l’1-3 al camp de l’Alavés, passant pel mític 4-4 davant el Córdoba, fins arribar al 1-2 contra l’Almería al Juegos Mediterráneos, i aquest 0-1 a la Romareda.

Hem vist gols de videoteca i detalls de qualitat que són massa cars de veure a Segona Divisió. Hem vist un dels millors jugadors de la història de la lliga espanyola vestint els colors del Nàstic, tornant a sentir-se futbolista. Hem vist com el Nàstic gaudeix d’un dels millors -sinó el millor- mig del camp de la categoria (permeteu-me posar noms: la tripleta Abu-Madinda-Tejera és magnífica). Hem vist jugadors que l’any passat estaven a Segona B defensant la samarreta grana, competir a Segona com si res. Fins i tot hem vist un jugador fent un petó a l’escut del Nàstic després de marcar, que és un detall que sempre emociona.

Tinc una altra sensació, i és que això no s’acaba aquí. L’únic “acabar” que puc escriure és un “això només acaba de començar”. Falten tres partits. Leganés i Alavés poden punxar.

El Nàstic ha demostrat ser capaç de desaprofitar les millors oportunitats que té per a entrar i mantenir-se en ascens directe, però també ens ha ensenyat que pot donar cops de puny sobre la taula de forma reiterada. És el moment de donar el cop de puny definitiu. Osasuna al Nou Estadi, Lugo a l’Anxo Carro i Alavés a casa nostra. Dos partits a casa, un fora.

Si al final acabem al play-off, podrem estar contents iguals. Alguns malalts com jo, potser ho estarem més i tot! Gaudirem dos o quatre partits més del millor Nàstic de la història.

Aquest dimecres, no fallem. Tots al Nou Estadi. Tots els altres equips grans ja han acabat les seves competicions i estan de vacances. El Nàstic encara ha de lluitar una mica més. Siguem els seus escuders.

Foto: laliga.es

Comentaris

wpDiscuz