COMPARTIR

Ho dic ja d’entrada encara que a alguns els pugui sorprendre: a mi no m’agrada el futbol. No m’atrau. Jo sóc del Nàstic i punt. Sé què és un “fora de joc”, però ni sé valorar si un jugador és tècnicament millor que altres, ni recordo qui va guanyar la Lliga l’any 2008.

Mireu si és forta la cosa que ni tant sols sé qui està jugant ara mateix la fase eliminatòria de la Champions. L’únic que puc arribar a copsar és que, segons em diuen els mitjans de comunicació, el món del futbol mundial es redueix bàsicament a Messi i Cristiano, Barça i Madrid. Sé que hi ha un equip que va a ratlles, un altre que va de groc, i uns quants que van de blau o vermell.

Com en el mite de la caverna de Plató, estic dins una cova i els únics imputs que m’arriben vénen de gent que mou unes titelles que projecten unes ombres. Ara bé, a l’habitació de la ignorància on hi passo els dies, els caps de setmana s’obre una petita finestreta que deixa entrar un raig de llum per on hi puc veure un senyor camerunès de 33 anys vestint la samarreta del Nàstic. Un tal Achille Emanà.

Cada dilluns espero que arribi el cap de setmana següent per veure el partit del Nàstic i gaudir d’aquest tio. Tot i la meva ignorància futbolística plena, m’emociona veure aquest home vestint el grana del Nàstic (taronja fortet, ara mateix). Principalment per l’expectació que va generar la seva sobtada arribada. Entre la gent que deia “ai mare, quina passada” i la que deia “aquest ha vingut aquí a retirar-se i no fotre brot”, vaig decidir, per ignorància i precaució, situar-me en l’escepticisme més absolut, i esperar a veure com jugava el camerunès.

Li va costar agafar forma. Se’l veia cansat. Algú em va dir que al principi no podia acabar els primers entrenaments, que li faltava pulmó. Jo continuava escèptic. Em dèia un bon amic que estigués tranquil. Que la qualitat és com anar en bicicleta: pots haver perdut físic i cansar-te en deu minuts, però la tècnica mai la perds. Després de les cinc jornades li vaig donar la raó i em vaig unir als càntics de “A-CHI- LLE, A-CHI- LLE” de la grada d’animació del Nàstic.

El periodista de Ràdio Ciutat de Tarragona, Quim Pons, diu a cada transmissió la mateixa frase:
“veniu a veure Achille Emaná, siusplau”. Ho diu quasi desesperadament, amb el criteri del qui se sap entenedor de futbol, i de qui ha seguit la trajectòria d’Emanà. Ell i alguns aficionats del Nàstic que són simpatitzants del Betis saben que és excepcional que un jugador de la seva qualitat defensi els colors del Nàstic. Que és un d’aquells esportistes que passen un cop cada deu temporades pel Nou Estadi.

Caminant és objectivament superior als 21 jugadors restant del terreny de joc (20 si juga Marcos de la Espada, clar). Dic “caminant” perquè Emanà juga massa sovint sense aixecar els dos peus de terra. Quan ha de córrer per recuperar una d’aquelles pilotes que sovint perd, corre encara que no la recuperi. Però si ho pot evitar, Emanà camina. No li fa falta més. La visió de joc que té i la capacitat de deixar enrere el rival sense haver de fer un sprint és excepcional.
Entre Quim Pons i els comentaristes del Plus, vaig comptar fins a una vintena d’aquells “BOH!” que signifiquen “aquest tio va sobrat. Pur espectacle”. I perquè no puc sintonitzar alhora Tarragona Ràdio, que els companys del Sempre Nàstic segur que en van fer una desena més.

Mira que en els últims anys hem tingut jugadors que han fet afició i han fet aixecar l’espectador del seu seient per la seva qualitat i pel seu sacrifici pel club. Per dir-ne només tres, em venen al cap Fernando Morán, Juanjo Bezares i Moisés García.

Però és que el que fa Achille Emanà no ho havia vist mai a can Nàstic. Amb l’edat que molts cultes religiosos consideren com “divina”, es passeja pel terreny de joc gaudint del poc temps de futbol que li queda, i aixecant aplaudiments amb el molt futbol que li queda a les botes.
Molt barat m’ha semblat enguany el carnet de soci en comparació al retorn esportiu que he tingut.

Siusplau, encara que no sigueu del Nàstic, encara que sigueu dels que sempre dèieu allò de “hahaha, el Nàstic, quin equiputxo! Jo sóc del Barça/Madrid”, encara que sigueu cecs i només pogueu escoltar la reacció de la grada quan fa de les seves…veniu al Nou Estadi a veure Achille Emanà. Gaudiu, que això potser l’any que ve no ho veurem encara que estiguem a Primera.

Foto: Gimnàstic de Tarragona

Comentaris

wpDiscuz